Maneres de fer política

Corren
els anys noranta. L’Abis estudia a la UPF, concretament Humanitats. Des del
principi s’implica en els òrgans de govern de la Universitat (Claustre,
Comissió de Govern, etc.). La UPF era una Universitat nova i la Facultat d’Humanitats
es va estrenar el setembre de 1992. No hi havia Departament.

Uns
anys més tard es decideix crear el Departament d’Humanitats (diferent del
Departament de Traducció i Filologia). Es crea una comissió que presidirà el
Doctor Francisco Fernández Buey per redactar-ne el reglament (o com es digui).
A la primera reunió per redactar aquest text i constituir el Departament són
convocades bastantes persones, una aula petita plena (40?), representant els
diversos estaments de la Universitat: professorat (amb les seves habituals
distincions), pas i alumnes. Quant als alumnes, es convoca a les quatre
persones que treuen millors notes de la Facultat i l’Abis, per haver-se
significat pel seu interès i implicació en el govern de la Universitat.

La
primera reunió del plenari és estúpida: no se’ls ha facilitat cap informació i
tothom xerra per xerrar… De cop i volta el Dr. Fernández Buey diu que el que
han de fer és crear una comissió que redacti el reglament. Sembla que no hi ha
gaire a discutir, sembla que tothom hi està d’acord, en base a què es redactarà
aquest reglament que no té cap directriu de la comissió?

El Dr.
Fernández Buey va demanant a cada estament quins seran els seus representants a
la comissió, als estudiants els en toca un, no fos cas! El Dr. Fernández Buey
demana als estudiants quin serà el seu representant. Els estudiants deliberen
entre ells, en secret i com que els companys de l’Abis no tenen cap interès en pertànyer
a la comissió, i com que l’Abis ja en té experiència i hi té interès, doncs
decideixen que serà l’Abis el representant dels estudiants, a la comissió
redactora. Els estudiants així ho comuniquen. Però com que el Dr. Fernández
Buey presideix la reunió i li sembla que la decisió no és prou madura, convenient, adequada, no sé
quina és la paraula, però el Dr. Fernández Buey considera que els estudiants no
han triat bé i així els ho fa saber. El Dr. Fernández Buey es dirigeix als
estudiants i a l’Abis, els demana que si ja s’ho han pensat bé; pensa, Abis que
tu no hi seràs mai al Departament i els teus companys, aquí presents, sí que en
tenen possibilitats, no seria més lògic doncs, que hi fossin ells? L’Abis ja
n’havia vist moltes d’aquestes als òrgans de govern de la Universitat, que van
representar la seva primera topada amb la política real.

Els
estudiants miraren l’Abis com dient, i ara què?, incapaços, fins i tot de
mostrar el més mínim suport. L’Abis es va girar cap als seus companys i va
dir-los que ell passava de tot. Els seus companys, als quals la política els
quedava més lluny que Austràlia, van triar un nou representant. La reunió es va
acabar i l’Abis va sortir corrent de la reunió disposat a no representar ningú
més, mai més, disposat a retornar a la Universitat tots els càrrecs que
ocupava.

Són
maneres de fer política.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Maneres de fer política

  1. efe diu:

    Primer: supose que vas fer el que havies de fer.
    Segon: Que els teus “companys” eren uns mesquins.
    Tercer: La política hauria de fer-la gent fa el que ha de fer i no gent mesquina. I és a l’inrevés. I així ens va.
    Quarta: El Fernandez Buey aquest és el gramscià, oi? Quin “cuajo” el tio!

  2. Abis diu:

    efe: Jo n’estic content del que vaig fer. Potser podia haver-me quedat i lluitar, però, total, hagués tocat els collons com sempre i no hagués aconseguit res, així que ja va estar bé passar pàgina.
    Els meus companys, pobrets, prou pena tenien amb lo seu, tot i que a alguns els ha anat força bé.
    Gràcies.
    I el Buey, crec que sí que és gramscià, això explicaria algo de perquè va actuar així? Es que jo el Gramsci no el conec ;-(

  3. efe diu:

    Explica que se suposa que és un tio moooolt d’esquerres, que encara creu en el socialisme, la revolució i això. I em sembla que no va actuar com un tio molt d’esquerres, no?

  4. Abis diu:

    Sí, sí, ell és moooooooolt d’esquerres, potser el que més. I crec que en principi una persona d’esquerres no hauria de fer això. Li va sortir el costat pràctic-no-utòpic? Després d’això, quan el sento, mira, ja no me’l crec tant…

  5. onix diu:

    crec que vas fer el correcte , t’has pogut mirar mes als companys?:(

  6. Abis diu:

    Gràcies onix. Mira, els companys ja ho sabia que eren uns mediocres sense cap interès en el que estudiaven i que estaven allà en plan florero. El que em va decebre va ser el Sr. Buey, que era professor d’ètica.

  7. efe diu:

    Ostres, és a que a mi em va sorprendre perquè li he llegit algunes cosetes sobre Gramsci. I Gramsci és molt moral i se suposa que molt radical (ja m’entens). Ja em figure el senyor aquest fent la revolució. O no, és clar, perquè potser la revolució no li semblaria prou madura.

  8. Abis diu:

    efe: Doncs mira, aquesta és una anècdota que he explicat a vegades, però que no havia escrit mai. La veritat és que no acabo de saber com interpretar-la, què significa, ni sé com quedarà en la biografia d’aquest senyor. L’he posada diguem que per prevenir incauts. Tot i que, com que admiro Rousseau, faig molt bé la distinció entre l’home (i com va tractar els seus fills) i l’autor (L’Emili).

    Montse: És possible que li caigués malament. No es pot caure bé a tothom…

Els comentaris estan tancats.