Jo sóc d’aquests que quan agafa un disc no el
deixa anar fins que l’avorreix.
El grup que ara mateix ocupa el número 1 és Antony and the Johnsons. Els vaig
descobrir en un fòrum que freqüento on la gent penja cançons, un dia me’n vaig
baixar un grapat i hi havia Hope There’s
Someone, magnífica, esplendorosa, una evidència musical, una necessitat
existencial… Després vaig descobrir altres peces tan imprescindibles com Cripple
and the Starfish, ****** in My
Heart (ho sento, no vull posar aquest nom al meu bloc), For Today I am a Boy, Twilight,
Atrocities, buf, totes. Els textos em roben el cor: “I’m very happy, so please hurt me.”
o “One day I grow up, be a
beautiful woman. But for today I’m a boy…”.
El meu número dos és Antònia Font (Ahir vaig anar
al concert: TO-TAL!). Fa un grapat d’anys (1998?) vaig sentir la magnífica Viure
sense tu, que em va cridar l’atenció, però em vaig despistar fins la
publicació de Batiskafo Katiuskas. Buf, jo, quan em perdo, em perdo bé. Vaig
anar-los veient, però mira, no em decidia. D’Antònia Font hi ha coses tan
tendres com Bamboo (m’encanta la veu del Pau Debon) o amb la força
estranya d’Armando Rampas, i també Patxanga, Vos estim a tots
igual, Wa Yeah!, i més, i més. Dues floretes: “Què és una guerra
civil? Me deixin tranquil” o “Sa vida és només patxanga.”
I en el número tres tinc a Astrud. Gràcies a una
visita que vaig fer a ca la Júlia, en la que vaig descobrir Todo nos parece
una mierda que no me la va deixar acabar per que ella ja sap com sóc…
(Volia dir que em veia un pel depressiu.) També em va posar La boda, que
em va fer partir de riure. Després han vingut tantes: És que sí
(magnífica cançó en català que havia de representar Andorra a l’Eurovisió, K
FORT!), Lemongirl o Chico del siglo XXI. Dues perles: “…but there’s personal life in everything I write.” (coses
meves) o “Videoarte no es una opción
sexual”.
[@more@]
