Sàpigues que no et trucaré. Què t’hauria d’explicar?
Perquè vam acabar? Què va passar? Com es va acabar l’amor? Que lo nostre no té
solució? Que no penso tornar? Que m’ha fet mal? Que em fa mal encara? Que no en
vull saber res d’ell? Que no l’estimo? Que l’odio? Que l’estimo però se me’n
fot? Que t’estimo més a tu que no pas a ell? Que em sap més greu per tu que no
pas per ell?
I que en trauries de tantes explicacions? I
que en trauria jo de tantes explicacions?
Deixa’m que per una vegada jo quedi
com el dolent dolentíssim de la pel·lícula. Deixa’m que no m’acomiadi. Recorda
que el vaig deixar el dia següent que l’operessin: en plena convalescència.
Recorda que és ell, i no jo, el teu fill. Recorda que ell és millor que jo. Recorda
que jo també puc ser dolent. I que els que es donen també tenen el seu límit, i
que quan hi arriben, s’esgoten. Jo ja us he donat tot el que tenia per
vosaltres. Ara ha arribat l’hora dels oblits.
[@more@]
Facis el que facis, és lògic que siguis el dolent. El mecanisme d’autodefensa d’una sogra sempre farà que vegi millor allò que faci el seu fill. Es tracta de sobreviure. I la nostra pervivència sempre és més probable amb el recolçament d’un fill que de l’ex d’un fill. L’instint fa la resta.
Ptonnss
Així són les coses, benvolgut Gabriel, ja ho sé.
Seguint amb l’avís: tampoc t’escriure un email ni t’aniré a veure. Malgrat que ma mare pensi que la meva exsogra és molt maca i que el meu ex és molt maco. Si li expliqués lo taradet que està el pobre. Però no cal. C. si ho llegeixes no pateixis, la meva mare no sap res de les coses que fas quan no hi ha gent davant. I sí, encara em fas ràbia. No fa tant de temps.