Divinas Palabras

Avui he anat al TNC a veure Divinas palabras de Ramón María del
Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional. L’espectacle dura dues hores i no
se m’ha fet llarg, la qual cosa vol dir que era bo (ja us explicaré un dia la
meva teoria de amb noranta minuts n’hi ha
prou per explicar qualsevol història).

La posada en escena i els decorats realment
molt bons. Un plaer veure 22 persones sobre l’escenari, si no és que m’he
descomptat. Els actors molt bé, posant-ho tot de la seva part. La gent ha aplaudit
molt intensament durant un temps que no s’adeia amb la intensitat de
l’aplaudiment, massa breu.

Tot estava molt bé, però res d’excepcional en
la història. Que m’explica el senyor Valle-Inclán? No ho pillo. Jo he vist un
espectacle interessant i entretingut, però ni m’ha causat repulsió com The Baby of Macon de Peter Greenaway, ni
l’angoixa que em va causar Revolta de
Bruixes de Benet i Jornet o la passió morbosa de Who is afraid of Virginia Wolf? d’Edward Albee. Però com a minim
aquesta vegada ho he entès i m’he entretingut, no com quan vaig veure Tirano Banderas pujat en uns cavallets
de fira.

Podríem resumir-ho així: un gran text que no
parla gaire.

(Gràcies Jordi: m’ho passat molt bé.)

[@more@]

Tweet