Passeig de Gràcia, el millor carrer del món (I)

Jo sé que el Passeig de Gràcia és el millor
carrer del món. I també sé que aquesta és una apreciació subjectiva.

Jo sé que el Passeig de Gràcia és molt ample;
que té dues fileres de plàtans, una a cada banda; que si a Barcelona hi fa sol,
el sol hi lluirà; que a l’estiu és una passada veure’l sense cotxes; que hi ha
les millors botigues de la ciutat: Channel, Armani, Gucci i ara, per fi,
Valentino, que és el millor dissenyador per a dones del món, al costat de coses
tan nostrades com Gratacós o Furest i, des de ja fa un temps, cal Jofré, que són
de Reus, poca broma amb els de Reus!; que hi ha el Majèstic i l’Om, que són
tradició i modernitat del luxe en l’hostalatge català; que hi ha la Pedrera i
la Casa Batlló, obres supremes del genial Gaudí, que també era de Reus, ep!,
poca broma amb els de Reus! (bis), que Dalí es va autonomenar fill adoptiu de
la ciutat, per alguna cosa seria, ni que no tinguem el millor carrer del món.

Jo sé que aquest text hauria de ser molt bo,
que hauria d’intentar transmetre la magnificència del Passeig de Gràcia, el seu
efecte en el meu estat d’ànim… jo sé que fa molt de temps que penso el text i
quins són els motius que em porten a afirmar que el Passeig de Gràcia és el
millor carrer del món… Però un ha de reconèixer les seves limitacions, i aquí
n’hi ha una de les meves.

Aviat farà tres anys que baixo el Passeig de
Gràcia de dilluns a divendres al matí i que el pujo a la tarda, des de la plaça
del llapis fins l’abaixador de RENFE que hi ha sobre el carrer Aragó. Què és el
que em fa somriure? Què em fa feliç? Què és el que em fa canviar l’humor? Què
fa que se me’n foti tot i tothom i que el baixi cantant? I que ho faci pels
mateixos que se me’n foten, dedicat a ells?

[@more@]

Tweet