L’últim dia

Demà és un dels meus últim dia. Demà serà el darrer dia que treballaré a la meva feina actual. Avui ho he tancat pràcticament tot, així que no em queda gaire res a fer allà, a banda del clàssic email acomiadant-me. Però hi aniré, crec. Hi he passat els darrers tres anys i quatre mesos. M’hi he arribat a emprenyar com una mona: com pot ser que les empreses vagin tan malament! Que poc que ens queixem els clients! Suposo que tot pot anar pitjor, sempre. M’encantaria fer un acomiadament amb terrabastall, posant tot de coses al seu lloc i que algú vingués i em digués: Abis, això no es fa i tu ho saps. I jo li diria: Ho sé, però se me’n fum, que pensin que han fet bé deixant-me marxar, que pensin que ara estaran més tranquils. Però no passarà per que seré bona minyona, bona minyona. Que també sé ser-ho. I no ho faré, per que a mi la casa m’agrada, malgrat que jo a la casa no li hagi agradat o no m’hagi donat pista per créixer. Però, també ho entenc, tu canviaries de departament el teu millor venedor? Modèstia a part, que és una cosa que no tinc, per que sé veure el que faig bé i el que faig malament i per que el números canten. En fi, Serafí. No serà com l’últim dia a l’hotel, però tindrà alguna cosa d’especial, per que jo, ni que no us ho cregueu, aquesta casa me l’estimo i a vosaltres, doncs més.[@more@]

Tweet