La Puqui-puqui

Estava sopant tranquil·lament al Bazaar de Madrid, un restaurant anodí
tipus qualsevol dels del grup de La Fonda
de Barcelona quan, de cop i volta, sento venir, des del fons del restaurant,
una veu que diu alguna cosa així com “Agh puqui-puqui”. Malgrat que la noia
estava força lluny, la seva veu tenia aquest timbre agut, penetrant i
desagradable que travessa qualsevol espai fins que percudeix el teu timpà i
se’t clava al cervell.

Em vaig girar amb cara de mira mona, si jo tingués aquesta veu em retirava de la parla, però ja.
Ella no callava. La cosa era enervant, els nervis es posaven de punta, com una
mena de pell de gallina però cap a dins. I em vaig demanar, però com pot tenir amics aquesta gent?
Ja sé que tots tenim defectes, i jo el primer. Però se m’imposava l’evidència:
la cridanera en veu baixa estava
allà, asseguda amb més gent, no com jo que estava sòl i m’havia d’entretenir
amb aquestes reflexions i sentint, de tant en tant el seu desagradable “Agh
puqui-puqui”.

[@more@]

Tweet