Ja ho sabeu que m’encanta dir les coses pel
boc gros. I ahir quan vaig arribar a casa i vaig escriure el post, ho sentia
així i no me’n penedeixo. Però avui, veient els vostres comentaris me n’adono
que en vaig fer un gra massa. De fet el text d’ahir m’encanta, especialment el
darrer fragment, sense comes, escrit arrauxadament. Ara bé, avui no li diria, a
la persona a la que anaven adreçades aquelles paraules, res de tot el que vaig
escriure. Que, si hagués estat una conversa, tampoc me’n penediria d’haver-les
dit. Però avui entenc el que va passar d’una altra manera: a mi m’agrada
encendre’m i hi ha gent que gaudeix veient-me encès. I, bàsicament, això és el
que va passar. Però els jocs quan surten bé són molt divertits, però quan fallen
poden carregar-se coses. I això és el que podia haver passat ahir, però, per
sort, avui he reflexionat i tot ho veig diferent. Aquesta és una de les meves
virtuts, que me’n puc riure obertament del que ahir em vaig prendre
seriosament.
[@more@]
A mi em passa quan tinc un compromís de feina important.
Em poso dels nervis, engego a qualsevol que se m’acosta perquè m’enerven….tot i que reconec que tot plegat és nervis i mentre t’engego et demano disculpes i cita per després de la festa.
pure contradition.
Potser et ve de ton àvia… Personalment el que em posa dels nervis són els comportaments inestables dels demès ;).
Ostres, jo també m´encenc com tu, sovint m´arrepenteixo de dir les coses tant així per que després en fred reflexiono i més d´una vegada he de menjar-me l´orgull i demanar perdó… llavors tinc dos problemes, el cabreig i la sensació aquella d´haver-la cagat… potser som persones massa…viscerals?
És clar, un no pot estar emprenyat per sempre. Un s’escalfa i passa això, però i lo bé que es veuen després les coses quan ja les penses en fred? Jo intento no emprenyar-me, perquè no és bo pels nervis, i amb la feina que tinc, bastant faig que suporto un munt d’insults cada dia, si a sobre fos d’emprenyament fàcil, no podria treballar aquí i segur que algun insult li cauria als clients. Paciència, que és la mare de la ciència.
No es por irritaros, pero yo no me enfado nunca… Soy así, lo siento.
elquemaietvaigdir: contradicció sense separació temporal… Jo tardo una mica, al cap d’una estona em presento amb uns sugus o un doowap i tot arreglat…
Mr Towers: jo no sóc inestable, sóc canviant, variable, mudable… Mai inestable.
gemminola: Massa viscerals, perque?, pateixes després, jo em moc entre l’estoicisme i l’istrionisme i ho porto com puc…
Laprí: Buf, atenció al públic, no me’n parlis, i això que els meus són universitaris, que se’ls suposa un mínim de cultura, però ca! Res!
Oigrés: Home, no t’enfades mai, no sé… Vull dir, hi ha coses molt cabrejants, mira d’irritar-te una mica!, ni que sigui.