Avui
intentaré ser objectiu, cosa que no em sol treure la son quasi bé mai.
Baixava
Passeig de Gràcia i em trobo a la cantonada amb la Gran Via, on hi ha el Zara, una
petita parada de Convivencia Cívica Catalana (fixeu-vos que el seu nom és en
castellà, però que està molt ben trobat, ja que l’única diferència amb el seu
homònim català només diferiria en l’accent a afegir al “Convivència”) recollint
signatures per la seva campanya “En castellano también”. La parada l’atenen una
senyora i un senyor d’avançada edat, jubilats potser.
En
això que passa un noi jove entre la senyora i un noi al qual aquesta li està
demanant la signatura, i el passant els diu baixet: “Feu fàstic” i continua el
seu camí. A les quatre passes es gira i es dirigeix al senyor que hi ha darrera
el taulell i li demana: “Vosaltres us ho creieu això?”, la veu li tremola. El
senyor no l’entén i li pregunta que ha
dicho i ell li demana de nou “¿Que si os lo creéis esto?” I el senyor comença a dir
que ell està exercint un dret constitucional i el noi li diu que no li està
preguntant això, que el que li pregunta és si es creu el que diuen i que si
l’han d’atacar passa de la conversa. Llavors la senyora es dirigeix al noi i li
diu, perdona, tu ens has dit “feu fàstic”. I llavors al noi li canvia la cara,
es posa vermell i diu que és cert i demana perdó. La senyora l’agafa de la mà i
li diu “No tienes que pedir perdón, si tu no eres así…”, el noi quasi bé arranca a
plorar i deixa anar “Merda de país!”, la senyora encara el reté agafat de la
mà, ell es disposa a marxar i la senyora li envia un petó volat amb la mà.
Doncs
que voleu que us digui, que estic d’acord amb el noi: merda de Catalunya, merda
d’Espanya, merda dels dos nacionalismes, merda dels que es fan dir no-nacionalistes
i merda de polítics que fan créixer la crispació social, que atien el foc de la
intolerància, que s’aprofiten dels nervis i frustracions dels ciutadans per
utilitzar-los i dirigir la seva atenció a problemes que no existeixen per tal
que no vegin el que realment importa.
[@more@]
Osti, quines coses passen. Així sense més semblaria l’escena d’alguna peli, però no, són coses que passen. Sobre tot m’ha sorprès la frase de la dona «no tienes que pedir perdón, si tu no eres así» i me l’imagino al noi gairebé plorant, la veritat és que impacta.
Molt ben dit, per sobre de nacionalitats, de països, estan les persones. No ens hauriem de deixar emportar per allò que diuen els polítics, que radicalitzen el nostre pensament per tal d’aconseguir més adeptes. A vegades és millor obrir els ulls i trobar-se amb la realitat: persones que conviuen com a tals, sense que el seu lloc d’origen sigui un punt de conflicte sinó de trobada i comprensió mútua. Respecte per tothom!