No el
tindrem mai
Des del primer moment de la campanya (el
26/08/2006), jo sóc dels que s’hi va apuntar, al bloc del Xavier Mir, tot
dient:
Jo ho
faré també. Vull fer-ho i estic preparat per fer-ho. No accepto tot el teu text
com un dogma, però tampoc cal, oi que no?
I amb el tema dels Països Catalans, buf, deixem el temeta, no?, no en tenim
prou amb les nostres pròpies misèries que hem d’anar a furgar en les alienes?
Mireu, l’Imperi es va perdre, per això plorem, oi? Doncs deixeu les excolònies
tranquil·les!
De Salses a Guardamar i de Fraga a Atenes o Neopàtria!
Com altra gent que s’afegia a la campanya,
quasi posava més èmfasi en el que me’n separava que en el que m’hi unia. Va
haver-hi gent que es va posar a discutir quin seria aquest estat. Si es diria
així o aixà. Quins territoris comprendria. Que posava l’accent en diferències
de terminologia, de partit… Es feia festa grossa quan s’hi afegia algú de
cert partit i es trobava a faltar gent de tal altre partit. Es va discutir si
l’eslògan era bo, si s’havia de canviar. Tothom expressava les seves reserves,
les seves diferències. Cadascú demanava un estat propi quasi que per ell sol.
I què? Doncs que, com diu una bona
amiga: això no pot anar. Que aquí no hi haurà estat propi, ni Dios
que lo ha visto, que deia l’altra meva avia, que era andalusa i que mai va
dir un mot en català.
Per un estat propi!
[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]
[@more@]
Avui et veig pessimista.
Ves! Hi ha dies que me cago en tot. Res greu, després se’m passa i dema us demano perdó.
La vida va per dies, com els coleccionables per fascicles.
De totes formes, no es pot dissenyar un Estat sense conèixer ni tan sols quin és el món més proper que t’envolta. Hi ha gent que no ha sortit del seu barri i va demanant la lluna ja en propietat.
Laprí, la veritat és que avui no pillo el teu comentari, pot ser per que m’acabo de llevar.
Vols dir que ens cal coneixer la nostra nació per poder demanar un estat, i que per tant estan bé aquestes discusions i diferències?
Ok que el debat és necessari, però e vegades cal anar tots junts, per sobre de tot.
Amic Albis, IN-DIG-NANT que t’acabis de llevar a les 9:47. I encara tens els sants collons de demanar un estat pròpi? Com a molt un despertador que xuti i tiraquetevàs, home!
Per lo demès, lo de la unitat ja se sap que és cosa de gent d’ordre. Ells si que ho tenen clar: (el pueblo fue vencido -dominat, pel cas- porqué JAMAS estuvo UNIDO). A veure quants partits conservadors te’n surten per cada un de Marxista: A mi me’n surten un fotimer, de combinacions, i moltes d’elles la mar d’humorístiques. Marxista, Popular, Leninista, Maoista, Alliberament, Comunista, Frentista, Trotskista, i fins i tot, darrerament, Bolivariano. Ves si n’hi ha per triar…I de l’altre banda què? Demòcrata, Cristià, Liberal, Conservador i para de comptar. Els únics que els hi van sortir ranes van ser els Carlistes, però res, una bonta Montejurrada a temps, i ara nomès en queden quatre gats. I amb lo nostre, tres quarts del mateix, vas escindint, vas escindint, i al final et quedes sol. Ara, això sí: la mar de ben acompanyat i cofoi.
M’aputo lo del Pujols aquest, els fotaires (ta iaia és una mina) tenen un no se què.
I lo de les multinacionals, ja hi pots pujar de peus. Al tantu, no empreses grans, com la Caixa o Gas Natural, que són grans i són d’aquí, però tenen la clientela Ebre enllà (si els peatges fossin del BSCH, ja hi pots comptar que estarien rescatats de fa desenis). No, empreses que tinguin la clientela més amunt de la Jonquera. Tinc entès que les Exportacions del Pais Basc han pujat un 25%…
El debat és necessari i sense ell no es podria fer res, és clar. Al que jo em refereixo és que hi ha gent que demana un estat, per exemple, els països catalans, i després de com són les coses a Alacant, per exemple, no en té ni idea, i potser tampoc sap res o poc de la història del lloc on viu.
No sé si se m’enten, potser m’explico una mica malament, és que ara treballant no tinc totes les facultats mentals amb mi xDD.