L’espoli
fiscal no és el motiu
Em fa l’efecte que l’argument més de moda per
dir que Catalunya vol la independència, que vol un estat propi, és l’espoli
fiscal. És un bon argument, però és un argument fals i trampós.
És un argument fals per que si Catalunya vol
ser independent, si vol un estat propi, és per que els seus ciutadans se saben
una nació, noten que són una nació, ho senten i no els arrencareu d’aquesta base. I com que els catalans saben
que són una nació i se senten una nació i hi ha una teoria romàntica que diu
que cada nació ha de tenir el seu estat, llavors els catalans volen un estat,
per que la nació ja la tenen. Aquest és el motiu pel qual els catalans volen un
estat propi, per que són una nació. “A
rose is a rose”, va respondre Gertrude Stein quan li van preguntar per
aquest afer.
És un argument trampós per que el que pretén
és pujar-se a la barca de la vulgaritat discursiva del PP. L’argument de l’espoli
fiscal ve a dir: Voleu continuar sent
cornuts i pagar el beure? Mireu com ens insulten mentre nosaltres paguem els
seus hospitals, carreteres i escoles. Alguna gent, és clar, respon que no.
I com que els que no són catalans, però viuen i treballen a Catalunya, entenen
tot seguit que estan subvencionant el subdesenvolupament immarcescible
de les Espanyes, que no s’acabarà mai, per que hi ha molts de vots en joc i
està molt bé que et paguin per no fer res, que és clar, si tens ganes de
treballar no et quedes on no hi ha feina…
I, finalment, l’argument de l’espoli fiscal és
un argument bo, per que és un argument útil, lleig per que és fals i trampós,
però útil per que fa que una gent que se li en fot que Catalunya sigui una
nació s’apunta al carro de la independència. I mira, ja som quatre arreplegats
més. I en això consisteix la seva trampa, o el seuenginy.
Jo ho resumeixo així: “Som una nació” 1 –
“Patim espoli fiscal” 0.
Per un
estat propi!
[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]
[@more@]
He vist la teva crida //*// i et deixaré un comentarista per dir-te que: crec que tenim molt
en comú. Vaja, que ens podem entendre, blocairement parlant.
PD
El Garrofaire t’enllaça ara mateix.
Tota la raó.
I per a què el vols un estat propi? Per a construïr més pisos, més piscines, més camps de golf, més parcs acuàtics? Per a què noves fronteres si més enllà de la llengua no hi ha res que ens diferenci d’Espanya? Per a què el vols un estat propi si l’únic futur que podem imaginar és un futur d’hiperdesenvolupament, un futur sense més ideologies que la del consumisme?
Paradoxes del món global; com més ens assamblem els uns als altres, amb més tossudaria intentem demostrar la nostra (imaginaria) diferència.
Confiteu-vos-el l’estat propi. Quan pogueu pensar en alguna cosa més que en la vostra miserable identitat, podrem parlar seriosament.
pantomima,
gràcies. Un cop més queda demostrat el terennà democràtic dels que no pensen com nosaltres.
La llista de les diferències culturals amb Espanya és tan llarga que aquest comentari resultaria ferragòs…
jestunautre: molt bé, sí senyor. La Val d’Aran no pateix espoli fiscal i també vol ser independent (bé, alguns ho volen)
Les justificacions merament economicistes no van enlloc.
Amic Abis, el tema el trobo apasionant, però darrerament he estat molt embussat.
Jo, en principi, no vull un estat propi. No en tinc necessitat. Encara que, mira, si me’l ragalessin, potser m’ho pensava. Però no me’l regalaran. És més, hi hauré d’acabar afegint de la meva part (i no parlo només de calés). El que si que vull, i a més ho trobo irrenunciable, és una llei del divorci. Això implica dues coses importants: el reconeixement de personalitat política de ple dret (i doncs, com tu dius, si em considero una persona, perquè no hauria de tenir tots els drets d’una persona?), i la igualtat de tractes entre elles, de tu a tu. Però a divorciar-se, no li veig la gràcia. Masses maldecaps afectius. Els plets son un empreny, i al capdevall els únics que hi surten guanyant son els advocats: factures de les dues parts. A més em semblen ganes de fer pagar a la part castellana la pròpia poquedat de caràcter, amb un cop de puny a la taula desmesurat i a destemps (històric). Opino que el problema que Catalunya té amb Espanya, és fonamentalment el problema que els catalans tenen amb Catalunya. Que sí, és clar que des de l’altre banda de l’Ebre hi foten cullerada per tocar els collons (i doncs, és la seva obligació: els patrimonis bé s’han de defensar, i en això hi tenen molt de caràcter i centúries d’experiència). Però penso que el nostre problema no és que no ens deixin existir, sinó els nostres propis dubtes existencials. Volem existir? Ens fa por existir sols? ¿Quant estem disposats a pagar per existir sols, en termes de mals de caps i cales (calés dels grossos, vull dir)? Em sembla que en general molt poc, masses gasiveries. Amb l’estatut s’ha vist ben clar. Abans de demanar la independència, abans d’emmerdar als altres, em conformaria en tenir la casa endreçada. Em conformaria (ves si sembla senzill…) en poder votar en les properes eleccions (les nostres petites eleccions) a algú que no fos un imbècil integral que insulta la meva inteligència i la meva dignitat nacional cada cop que obre la boca. Però veig ben clar que no serà possible. La classe política catalana ha anorreat la esperança de qualsevol projecte nacional mínimament digne durant una generació. En aquestes circumstàncies, i amb tamanys desgraciats, demanar la independència és com regalar una pistola carregada a un desequilibrat: ganes de prendre mal. Quan n’haguem après, quan haguem foragitat la estultícia de la nostra classe política, aleshores en podrem parlar. Però mentrestant, l’únic que ens mereixem és que ens treguin la autonomia per burros (els que duem tan orgullosos enganxats als cotxes) i per malcuidats. Això, o que ens envaeixi Andorra.
Apa, continua tan incisiu!
COLLONS! No us puc deixar sols!
Garrofaire: ja teniu el meu enllaç en contrapartida.
efe: gràcies. Però, tota?, no serà massa?
pantomima: feia temps que us esperava en aquest bloc. No a vos concretament, sinó a algú com vos. I mireu, ens ha tocat el millor batejat, us dieu pantomima, oi? Que bé, ens encanta el vostre nom. Lamento comunicar-vos que mai he tingut l’arrogància de prendre’m seriosament allò que dic.
williams: qui ha parlat diferències amb Espanya? Mira, hi ha el to d’un comentari que desentona, aquí en tindriem la primera?
Mr. Towers, voleu ser coautor del meu bloc? Del nostre bloc? Heu escrit un post magnífic (això no és un comentari), com sempre.
I que maco això de l’autoestima! També està molt de moda! N’he sentit parlar força aquests dies. Heu de llegir Frances Pujols. Jo el tinc pendent. Es veu que era un fotarie (paraula de la iaia també) del quinze.
Andorra, ai Andorra! Sempre present i independent. El somni de qualsevol català. Sí senyor! Que ens envaeixi Andorra! O França! O el Vaticà!
Com a bon català m’has fet canviar d’opinió en un moment: Ara ja tampoc vull un estat propi, ara vull una multinacional propia.