Solitud

Avui he acabat Solitud, de Víctor Català. Sí, fa molt de temps que l’arrossegava.
No, no l’havia llegit a l’institut com tothom. Com ens demanava la Gomà, la
professora de català de l’institut escriuré Sí,
m’ha agradat
. Nosaltres pensàvem que ens demanava pels nostres gustos i
resulta que la petita frase pot contenir un bé de Déu de faltes d’ortografia. Llegint-lo
he pensat molt en la C., en les coses que li agraden i en les que li fan por, i
he entès perquè Víctor Català és dels seus autors predilectes.

Llegint aquest post de l’efe, just acabat el
llibre i pensant en la C., i entenent com el llibre conté tantes coses del seu
món i no sé si li explica coses d’ella mateixa, se’m fa aliena aquesta
perspectiva d’estudi de la literatura que pretén l’objectivitat. Sempre m’ha
sorprès l’interès dels meus professors de lletres per l’objectivitat. Per això les
classes eren tan poqueta cosa a la Universitat. Amador Vega, un dia, tot
petitet de cor i d’esperit, ens ho va confessar, gairebé a crits, al mig de la
classe: “Jo no vull ser com Cioran, que els alumnes se li suïcidaven”.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Solitud

  1. Abis diu:

    Hola guapíssima. Petonets per tu també. Des del divendres que no he fumat!

  2. Mr Towers diu:

    Això et passa per estudia aquestes coses tan rares…A les facultats com Deu mana no es parla d’aquestes coses.

    Espero que tot hagi anat bé 😉

  3. Abis diu:

    Mr. Towers: no me’n penedeixo d’haver estudiat on ho vaig fer, però és cert que me’n vaig haver desentir cada una!

    Montse: Sí Montse, així és, molt fort, no t’ho diuen clar, però quan hom discuteix si Borges és superior a Cortazar… Us en recordeu, a l’inici d’El club dels poetes morts que el professor els fa mesurar la grandesa d’un poema amb un gràfic? I lo dels clàssics és una llàstima, però potser si no ens els haguessin fet llegir llavors no els llegiriem en la vida.

Els comentaris estan tancats.