Totes les bruixes d’aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l’aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.
París regala deplorablement;
es nega Niça d’aiguarells en doina.
Milers d’esgarrifances d’un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
L’aigua podreix els carrerons malalts;
gorgolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
[@more@]
Doncs ja ho veus, aquí sempre enfocats cap a la República, sigui per la cultura, sigui pel temps. Però fins i tot en el ploure sembla que ho tinguin més endreçat, els francesos: la cosa dóna una sensació reposada, de calma, tranquil·litat i placidesa. Tot controlat, els rius baixen a l’ample però ben acanalats, com Deu mana. Res a veure amb les rierades d’aquí, avall de qualsevol manera, desendreçades. Ni la pluja ens sabem fer caure bé.
Allò del Raimon, no? Al meu país la pluja no sap ploure.
La culpa és del govern, això segur! I ja ho sabeu que jo sóc ben francòfil…