Passeig de Gràcia, místic

Doncs sí Senyor!, penso tornar a parlar de la
meva experiència de Passeig de Gràcia. Malgrat que els meus amics ja em mirin
malament cada cop que dic Passeig de Gràcia. I és que després de quatre anys
potser se m’acabi aviat, no sé, ja veurem, continuaré informant al respecte.

Avui pujava el Passeig, somrient, a la meva,
com sempre, però era un dia d’aquells en que estic exultant, exagerat, que m’encanta
pujar-lo i en soc plenament conscient.

Abans d’agafar el tren havia vist en un quiosc
una col·lecció de llibres sobre la filosofia
oriental, en la qual n’hi ha diversos dedicats al budisme i al zen. I resulta
que tinc un amic que s’hi ha aficionat bastant, especialment a la meditació
zen, i que m’explica com es fa, etc.

I he pensat, això meu del Passeig de Gràcia,
no deu de ser algun tipus de meditació? Doncs potser sí. No ho sé. Sempre
lligada a un espai real i alhora simbòlic, amb un pensament recurrent: sobre el
moment present (el present a curt termini i també el moment) i lligat a un
sentiment o emoció: la felicitat. Alguna cosa com “el Passeig de Gràcia em fa
adonar que ara sóc feliç” o “utilitzo el passeig de Gràcia per adonar-me que
ara sóc feliç”.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Passeig de Gràcia, místic

  1. bluf... diu:

    és molt important saber quina és la vorera que et fa feliç, pujant a mà dreta o a mà esquerra? Ja m’ho diràs perquè ho vull provar

  2. Laprí diu:

    Sí, és un bon lloc per passejar, però està una mica recarregat. Quan hi ha molta gent la veritat és que és una mica agobiant i no mola tant. A mi m’agraden més els parcs urbans, com el Retiro a Madrid, o a Barcelona… no sé, la Ciutadella també està bé però no m’acaba de fer el pes… potser el del turó del Putget, amb aquelles pujades, és més dens en arbres, m’agrada més tot i ser més petit.

  3. Abis diu:

    Bluf: a mi és la de pujant a ma dreta, ara, això cadascú…

    Laprí: jo hi tinc una passió, mira, no hi puc fer més. I és que hi passo cada dia… I la gent també te la seva gràcia… I cert, el Retiro també és molt maco.

  4. Mr Towers diu:

    Amic abis, admiro la teva practicitat (o la teva sort). Tenir el paisatge emotiu tan a la vora, al costat de casa com qui diu, està molt bé. Imagina’t que et cau –que se jo- en una idílica platja d’un Cayo Cubà, quina feinada! Perquè això, què deu ser, cosa de buscar-lo a la vora, o cosa de que et cau on ell vol?

  5. Abis diu:

    Mr. Towers: Un gran filosof de l’experiència religiosa, que pot no semblar-ho, però és del que parla el post, deia: “T’he buscat per que t’he trobat”, referit a l’Altíssim. Doncs el mateix m’ha passat a mi. I Witwenstein (a saber com s’escriu això) deia que “sobre el que no es pot parlar millor és callar”, així que millor ja callo…

Els comentaris estan tancats.