jestunautre

[@more@]

Tweet

Ja ho haureu notat que estic de vacances. Amb lo content que em tenia veure el meu bloc entre els 40/60 més actius del juliol. Però ves, la doctora m'ha dit que no m'estressi, que no val la pena. Així que a l'agost aquest bloc estarà més o menys tancat per vacances, segons em peti.

[@more@]

Tweet

Aconsejo beber hilo es un títol de Gloria Fuertes.

Joan Brossa té un poema-objecte que consisteix en un cabdell de corda al qual hi va adossar una aixeta.

Sempre m’ha semblat que hi havia un paral·lelisme evident entre les dues obres.

(Algú em podria facilitar una foto d’aquesta obre de Joan Brossa o dir-me on trobar-la?)

[@more@]

Tweet

havaneres[@more@]

Tweet

Hola,

Us proposo un joc, heu de relacionar un concepte de la 
columna A amb els de la columna B, segons les vostres 
respostes sabrem si sou persones normals o si treballeu 
en una oficina (per exemple a l’edifici X de l’Empresa X).

    A                             B             
a) estiu                       1) fred
b) hivern                      2) calor

Si heu relacionat a-2 i b-1 sou persones normals.
Si heu relacionat a-1 i b-2 treballeu en una oficina 
(per exemple a l’edifici X de l’empresa X).

Salut i paciència.

(Farà un mes que vaig penjar això al fòrum del personal 
de la intranet de la meva empresa. Aquest juliol he estat 
treballant amb el jersei posat diversos dies. Arrel del 
missatge em van tocar el crostó dues vegades. Entre altres 
coses em van dir que vindria el gerent a preguntar-me si 
no tenia feina i que si no veia que potser s’hi posaria el 
Comitè d’Empresa. Ves quines coses!)
[@more@]
Tweet
							

Diu que sempre hi ha la possibilitat d’un
embaràs no desitjat. Home, sempre, sempre no, però potser ja està bé que ho
posin així.

(Veure la
imatge més gran.)

[@more@]

Tweet

Sempre m’ha sorprès la interpretació que fa certa gent del superhome de Nietzsche. No entenc que algú pugui pensar que és la base filosòfica del nazisme.

Avui em sento superhome. Acabo de venir de Roma i m’ho he passat tan bé, em sento tan bé… Em sento fort i quan un se sent fort així, quan un sent que se sobra, llavors es dona amb tota naturalitat, per a mi això és el superhome, o la seva part més bonica, no és la seva funció, però si és lo que fa incompatible la teoria del superhome amb el nazisme.

Estava a l’estació de tren de Passeig de Gràcia i veig un noi estranger que baixa del tren i abandona l’andana. Pujo al meu tren i, just abans d’arrencar, ell puja al tren. Fa cara de perdut. Baixem a Clot-Aragó i el continuo veient perdut així que m’espero a veure si s’aclareix. Introdueix el bitllet a la màquina de sortida però no li funciona. M’acosto a ell i li demano si necessita ajuda. Diu que no sap com sortir i l’acompanyo al torniquet que no necessita bitllet, em dóna les gràcies sorprès.

Anava a creuar la Gran Via de les Corts Catalanes i veig que hi ha un cotxe aturat en un lateral. Em dirigeixo al cotxe per oferir-li la meva ajuda si li cal empènyer el cotxe i col·locar-lo a un cantó. Em diu que no ho necessita, gràcies.

Així és com jo he entès sempre el superhome de Nietzsche i avui em sento així.

[@more@]

Tweet

Estava sopant tranquil·lament al Bazaar de Madrid, un restaurant anodí
tipus qualsevol dels del grup de La Fonda
de Barcelona quan, de cop i volta, sento venir, des del fons del restaurant,
una veu que diu alguna cosa així com “Agh puqui-puqui”. Malgrat que la noia
estava força lluny, la seva veu tenia aquest timbre agut, penetrant i
desagradable que travessa qualsevol espai fins que percudeix el teu timpà i
se’t clava al cervell.

Em vaig girar amb cara de mira mona, si jo tingués aquesta veu em retirava de la parla, però ja.
Ella no callava. La cosa era enervant, els nervis es posaven de punta, com una
mena de pell de gallina però cap a dins. I em vaig demanar, però com pot tenir amics aquesta gent?
Ja sé que tots tenim defectes, i jo el primer. Però se m’imposava l’evidència:
la cridanera en veu baixa estava
allà, asseguda amb més gent, no com jo que estava sòl i m’havia d’entretenir
amb aquestes reflexions i sentint, de tant en tant el seu desagradable “Agh
puqui-puqui”.

[@more@]

Tweet

Continuem amb la crònica.

Em vaig allotjar al barri de Chueca i, efectivament, com diuen els meus amics de Madrid és un gueto, és un barri molt petit i el mariconeo hi està molt concentrat. Els meus amics de Madrid quan diuen que és un gueto ho diuen amb un punt despectiu, jo ho vaig trobar genial, per fi un món mascle on gaudir de la presència d’homes en samarreta des de l’esmorzar (Pórgame un café con leche y un chulo, digo, un chucho.) fins l’última copa (Póngame un güisqui con musculoca, digo con Coca-Cola.). I què guapos que són els madrilenys gais! I els héteros!

Vaig anar a l’Ohm, i vaig conèixer l’actor que fa d’advocat a la pel·lícula Electrochoc, què mono i què simpàtic. Va estar molt agradable amb mi. Realment vaig demanar-li que em signés un autògraf sobre el pit? No ho recordo.

També vaig estar força vegades al Retiro. Passejant, estirat sobre l’herba, assegut en un banc, bevent aigua i ennuegant-me, veient com un nen queia al llac, amb l’A., que estava deliciós amb la seva samarreta blanca, els seus texans i la seva polsera ampla de cuir negre que li treia part de la innocència jeamsdeanesca que té i que li toca als seus 19 anys (xulo!, guapo!).

Vaig gaudir d’un plat d’ous trencats (3!) amb patates i una presumpta carn de cérvol. Vaig dinar dos dies una tapa de truita de patates amb un parell de canyes. I el millor va ser el darrer dia que vaig entrar a un bar i vaig demanar una canya i em van posar la canya amb un plat de braves i dos montaditos i després al demanar la segona canya me la van posar amb un plat d’arròs (tapes de les que aquí valen cinc o més euros). Tot em va sortir per tres euros. Lo flipas!, que diu aquella. Però una pregunta, per què han de servir les canyes amb compte fins al final que hi deixen anar un munt d’escuma fins que el got sobreïx i caigui cervesa per tot arreu?

Al Prado vaig descobrir que els meus gustos han canviat, jo em vaig mantenir fidel als meus, però em va costar passar de llarg de Velázquez, Rubens, Rembrandt, Tiziano… La propera vegada que hi vagi hauré de revisitar-los.

[@more@]

Tweet

He passat el cap de setmana a Madrid. I he descobert que Madrid comença a l’estació de Sants. Vaig estar en dos llocs que venien llibres a l’Estació de Sants i tot el que vaig trobar, en català, va ser L’Església del Mar i A peu per Mallorca de l’Espinàs. Lamentable. Quina relació té el món dels quioscos de premsa amb l’espanyolisme?

El viatge ha estat fruit d’un rampell. Feia temps que hi havia de veure l’RM, que està embarassada i a punt de donar a llum i també l’A i l’O. Doncs resulta que l’RM pujava a Catalunya el mateix dia que jo baixava a Madrid i l’O estava de vacances a Calafell, amb la qual cosa només em quedava l’A per veure.

Vaig Agafar un Alvia, ja que el tren tradicional tarda unes vuit hores, mentre que l’Alvia només en tarda unes cinc. El preu ve a ser el doble.

Em vaig allotjar a l’Hostal “El Catalán” que està al carrer Hortaleza. Hi ha tants d’hostals a Madrid! No sabia com triar… I em va decidir aquest detall mínim.

Vaig estar al Museu del Prado i vaig anar a veure els meus predilectes: el Bosco, el Greco i Goya. Els meus pintors de tota la vida. Passant pels altres corredors em van cridar l’atenció obres de Rubens o Velazquez.

(Continuarà.)

[@more@]

Tweet