Alguns esdeveniments de la meva vida professional dels darrers tres anys em fan demanar-me si no m’hauria d’haver posat pits (tetes) quan vaig entrar a treballar en aquesta empresa.
[@more@]
Alguns esdeveniments de la meva vida professional dels darrers tres anys em fan demanar-me si no m’hauria d’haver posat pits (tetes) quan vaig entrar a treballar en aquesta empresa.
[@more@]
Sàpigues que no et trucaré. Què t’hauria d’explicar?
Perquè vam acabar? Què va passar? Com es va acabar l’amor? Que lo nostre no té
solució? Que no penso tornar? Que m’ha fet mal? Que em fa mal encara? Que no en
vull saber res d’ell? Que no l’estimo? Que l’odio? Que l’estimo però se me’n
fot? Que t’estimo més a tu que no pas a ell? Que em sap més greu per tu que no
pas per ell?
I que en trauries de tantes explicacions? I
que en trauria jo de tantes explicacions?
Deixa’m que per una vegada jo quedi
com el dolent dolentíssim de la pel·lícula. Deixa’m que no m’acomiadi. Recorda
que el vaig deixar el dia següent que l’operessin: en plena convalescència.
Recorda que és ell, i no jo, el teu fill. Recorda que ell és millor que jo. Recorda
que jo també puc ser dolent. I que els que es donen també tenen el seu límit, i
que quan hi arriben, s’esgoten. Jo ja us he donat tot el que tenia per
vosaltres. Ara ha arribat l’hora dels oblits.
[@more@]
El messenger té utilitats molt pràctiques. A mi les que més m’agraden són les següents:
Poder iniciar la sessió definint el teu estat, especialment poder iniciar-la mostrant-te com a “No connectat”, així, si no t’interessa qui hi ha (en general o en particular), doncs ningú et pot entrar. Si et mantens connectat d’aquesta manera et vas assabentant de qui inicia i qui marxa. Practiquíssim!
Poder col·locar el teu estat en “Absent” i que la mateixa màquina t’hi posi si detecta que estàs inactiu, és a dir, si se suposa que no ets davant de l’ordinador. La gràcia d’això és que la persona que t’entra no sap si, astutament, t’has col·locat tu en “Absent” o si és que realment no hi ets. Així que t’estalvies l’haver de respondre si algú t’entra i no et ve de gust. Llavors t’esperes a que ell desconnecti per desconnectar tu i quedes com un senyor.
Finalment, m’encanta poder col·locar segons qui en “No admès”, per estar-ne protegit de totes totes, així no sabrà, mentre el mantinguis en aquesta situació, si et connectes o no.
Us semblarà que totes les meves utilitats preferides tenen a veure amb ignorar algú o amb no parlar-hi. Doncs permeteu-me afini aquesta percepció: no voler-se comunicar amb algú en un moment determinat pot ser bo per ambdues parts. Si tens un mal dia, no contestis quan t’entro. No cal ser mal educat, impertinent o fer pagar els demés el nostre mal dia. Mireu quantes maneres d’estalviar-s’ho. Oi?
Si us plau, conduïu amb seny i beveu amb moderació, que avui en dia és molt xungo perdre punts.
(Més Messenger.)
[@more@]
El
cadàver exquisit que vaig publicar l’altre dia el vam realitzar els meus
germans i jo de jovenets, potser quan jo anava a l’institut o a la universitat,
serien els primers norantes.
Ens
agradava fer coses estranyes com disfressar la nostra pastor alemany amb la
roba que ma mare tenia per llançar, gravar-nos amb un magnetòfon o amb la càmera
de vídeo fent xous o fer cadàvers exquisits.
De
tots els que vam fer aquest sempre m’ha semblat el millor, és tant rodó i
prometo que no està modificat, si bé és cert que les meves normes per fer cadàvers
exquisits eren fèrries.
Pels
que no ho sabeu, un cadàver exquisit és una pràctica que feien els
surrealistes, tant en dibuix com en text. Es tractava de crear una obra col·lectiva
sense prendre en consideració les aportacions dels demés participants, ja que
quan un feia la seva part feia un doblec en el full tapant la seva aportació.
En acabar es desplega el full i es veu el resultat final. Podeu veure’n una
explicació a la Viquipèdia.
[@more@]
Hi havia un vers de Riba que deia alguna cosa així: “com si tothom tingués la pau i només jo fos errant”. Així em sento jo moltes vegades, ja ho sabeu. Hi ha tantes vegades que et topes amb l’absurd comunament acceptat i penses: serè jo?
Avui he anat a recollir una samarreta de promoció que m’han enviat contra reembors de 3’50 € (quina barra tenen!). Ja m’ho imaginava, però en veure que era la talla L, he pensat, mira, com sempre. S’han gastat una pasta en la campanya i en les samarretes, però han comès l’error de sempre: les samarretes, de la talla L. Ja ho sé, la talla L serveix per tothom. Doncs no senyor, la talla L serveix per una quants, per fer de pijama i per fer draps. No entenc tanta inversió en publicitat per proveir la població de pijames o per acabar netejant la pols.
L’única samarreta que faig servir i amb la qual em sento fantàstic és una de patates Risi amb el seu magnífic logo somrient i la major part de la davantera ocupada pel cartell de la pel·lícula Papà cangur de l’Eddie Murphy. És una samarreta que porto arreu. Evidentment és una M o una S. Està ben tallada, no es deforma, no es forada, que són els altres problemes de les samarretes publicitàries. Aquesta gent sí que ha fet una bona inversió, que un noi guapo i “modernet de Gràcia” com jo porti la seva samarreta allà on vagi.
[@more@]
Si parlem d’arquitectura moderna, l’edifici de la Cambra de Comerç de Barcelona a la Diagonal era un dels meus preferits de la ciutat. M’agradava com es combinaven la lleugeresa i transparència dels baixos amb el pes i opacitat del primer pis. Sobre tot m’agradava la combinació de les plantes amb la pedra (sempre he pensat que era pissarra) i amb el mig cilindre còncau d’alumini. Aquesta era la millor part de l’edifici i la resta estava al seu servei, pràcticament inexistent. Era com un petit jardí japonès amb el seu verd, la seva pedra i la seva aigua.
Després va arribar una restauració. Les lloses de pedra del primer pis, amb el seu particular sistema d’enganxar-les van ser substituïdes per uns plafons anodins d’un material sense interès. L’edifici va perdre tota la gràcia.
L’edifici de la Cambra de Comerç de Barcelona ja no és un dels meus preferits de la ciutat.
(Algú em podria facilitar una foto antiga? Així la penjo i podeu comparar.)
(La foto és del QDQ.)
[@more@]
Recordo que hi havia una campanya de TMB que
deia “Gaudeix del trajecte” i en un dels cartells es veia una persona que
llegia un llibre. Doncs aquesta és una imatge cada vegada menys habitual.
I és que cada vegada és més difícil poder
llegir, especialment a les andanes. La contaminació acústica creix cada dia. Ja
fa temps que m’indigna que combinin musica (no m’agrada la música que posen,
qui l’escull?) i anuncis en aquelles teles que han posat, al principi no tenien
veu, però ara cada cop són més agressives. Ara la novetat és donar els avisos
no només en català i castellà, que ja em diràs tu la necessitat: tothom que
entén el català entén el castellà, sinó també en una quantitat espatarrant
d’idiomes (xinès?, indi? quítxua?), és insuportable, l’avís dura un quart
d’hora. Realment cal? Dins dels vagons els anuncis de les parades i les
correspondències estan a un volum considerable. Per cert, cal? Realment cal que
se’ns recordin les correspondències? Això fa profit a algú?
Als Rodalies de Renfe et foten sempre Les quatre estacions de Vivaldi i les
tallen d’estació en estació anunciant la parada, gran aportació a la melomania
nacional.
Quan m’imposeu el que he d’escoltar no puc
gaudir del trajecte. No puc llegir en els desplaçaments i no puc gaudir del
trajecte. Suposo que l’única opció intel·ligent és comprar-se un reproductor
d’MP3. Potser TMB té interessos en les empreses que els fabriquen?
[@more@]
La
comunicació és un miracle. Amb lo malament que ho fem i, en canvi, ella
s’imposa i funciona. És clar que si ho féssim millor, funcionaria millor. És
obvi, però cal recordar-ho. Quants diners perden les empreses per problemes de
comunicació!
La
gent no és conscient de com n’és de fràgil un text. De vegades, canvia una
paraula i ja està, tot s’ha perdut. Un text pot morir per una coma mal posada,
per arribar tard, per arribar d’hora, per traducció, per tants motius…
Us
en posaré dos exemples.
Marguerite
Duras comença L’amant així:
Un jour,
j’étais âgée déjà, dans le hall d’un lieu public, un homme est venu vers moi.
Il s’est fait connaître et il m’a dit : « Je vous connais depuis
toujours. Tout le monde dit que vous étiez belle lorsque vous étiez jeune, je
suis venu pour vous dire que pour moi je vous trouve plus belle maintenant que
lorsque vous étiez jeune, j’aimais moins votre visage de jeune femme que celui
que vous avez maintenant, dévasté. »
La
darrera paraula del text el refà. El que seria un inici convencional d’una
novel·la si hi hagués qualsevol altra paraula (treballat, maltractat, arrugat,
envellit, fet malbé…) reconstrueix tot el significat.
Segon exemple.
Una
vegada vaig escriure una presentació per unes amigues que havien creat una
empresa d’esdeveniments (d’eventos,
vaja), el text era el següent:
¿Quién se acuerda de la boda de Miranda Boronat de hace tres años? ¿Quién
se acuerda de la cena de empresa de King & Nolte de hace dos? ¿Quién se
acuerda de la inauguración del rascacielos de Diagonal 786 del año pasado? Y es
que todas esas celebraciones tuvieron algo
en común: TODO. Todo era igual.
No
entro a valorar si el text era millor o pitjor. A elles els va encantar, me’l
van agrair, però quan el van enviar (i me’n van fer copia! Senyor!) vaig veure
que l’havien modificat, havien canviat “algo” per “todo”. Amb la qual cosa el
destruïen i demostraven que no havien entès el text i que elles o els seus
clients no eren tan exquisits com pretenien. La cosa quedava així: “Y es que todas esas celebraciones tuvieron todo en común: TODO. Todo era
igual.”
El
text resultant és repugnant. Un text divertit i enginyós es converteix en un
vulgar text de marketing vulgar. A banda de repetir-se tres vegades sense cap
gràcia la paraula “todo” en una línia, es perd el joc entre tenir alguna cosa
en comú i que aquesta cosa sigui tot, un joc de paraules, es veu, un pel massa
complicat.
Tothom
es creu que pot escriure un text! Quina gràcia! Tant se val! L’escriptura i la
comunicació no són els únics llocs on hi ha gent fent coses que no sap fer. És
com en l’hostaleria, tothom es pensa que pot posar un bar o un restaurant, i
així són la majoria de bars i restaurants.
I
tot això a què ve? Doncs a que a la meva empresa deixem la comunicació en mans
de persones que no en són professionals i llavors passa el que passa, que els
textos són insuportables i foscos. Que m’he enfadat, vaja! Que he vist un text
tan mal escrit que feia pena. Que si venem alguna unitat d’aquest producte no
serà gràcies a aquest text negre, que a sobre va dirigit a persones que es
guanyen la vida amb l’escriptura.
Abis
Consultor
en Comunicació
(Un
altre post dedicat a l’Anna Argemí, i també al Jaume Subirana, que em van
ensenyar que el compromís amb els nostres textos ha de ser TOTAL i que, si no
ho és, més val no escriure. Ja sé que molts d’aquests posts no tenen aquest
compromís total, però escriure així demana molt de temps, més que no tinc.)
(Sé
que la meva puntuació és molt millorable. Algú coneix algun llibre que
l’expliqui bé?)
[@more@]