Moltíssimes
felicitats!!!
Que
sigueu molt feliços durant la resta de la vostra vida i que els quatre
magnífics ho visquem de prop!
I
us preguntareu: per què hi poses el Matrimoni Arnolfini? Doncs mira, coses!
;-D
Podeu
deixar les vostres felicitacions a la feliç parella deixant un comentari o
sol·licitant-me el seu CCC. Jajajaja. No t’enfadis Vane! Jo sóc així, no hi puc
fer més, sóc burru.
[@more@]
Si
aviat farà dos mesos que vaig deixar de fumar també deu fer uns dos mesos, o més,
que no veig la tele. Tampoc escolto la ràdio, per que no ho he fet mai i no en
sé. I he deixat de comprar el diari els diumenges per que no me’l llegia,
encara tinc tres exemplars de ves a saber quan per llegir. Això ha provocat una
situació anòmala en el referèndum del diumenge, per primera vegada a la vida,
la meva persona tenia dubtes no fonamentats sobre què havia de votar. Ai las! Quo vadis Calalonia?
Això
sí, sabeu lo bé que es viu sense saber que han dit el Rajoy, el Zaplana, El Mundo i la COPE. Ui, i aquests
pentinadors de gats dels Ciudadanos de Catalun-ya (llegeixi’s separat, a l’espan-yola),
dels quals pràcticament no en sé res.
Doncs
finalment diumenge vaig anar a votar i vaig votar després de parlar amb el
Jordi, la Cristina i el Mario, i crec que vaig votar com un home de bé, tot i
que no ho puc assegurar.
En
tornar a casa, cap allà a les vuit del vespre, vaig posar la tele, a veure que
deien i allà estaven donant els resultats d’un sondeig i els polítics i periodistes,
tots, com sempre en aquests casos, es van posar a dir les capullades de sempre:
he guanyat jo, he guanyat jo. Quin cansament, vaig fer una repassada a tots els
canals d’àmbit estatal i regional, en arribar als locals ja em feia mandra tot,
vaig apagar la tele i vaig pensar: Què bé que estic sense tele!
Això
sí, he d’escriure un articlet sobre lo del Forum Filatélico i no en tinc ni
idea de com han anat les coses, que ha comentat el Rajoy, el Zaplana, El Mundo i la COPE. Feu-me’n cinc cèntims
d’euro, si us plau.
[@more@]
Començo
a sospitar que aquesta serà la més important de les meves sagues.
Bé,
anem al gra, que com que avui es tracta d’un fracàs millor anar per feina i no
allargar el patiment.
Portava
52 magnífics dies sense fum, sense ni ensumar-lo, prenent cafès, sopant amb els
amics, sortint de copes, anant a la discoteca… Impressionant, havia tingut
moments de temptació, d’haver de demanar “Si et plau, no em donis una
cigarreta, que estic deixant de fumar”, de cagar-me en tot, mira, no n’havia
tingut cap.
Doncs
l’altre dia, en una situació banal, marcada pel desig d’agradar, llegeixi’s de
lligar, vaig caure, vaig anar a demanar foc i vaig encendre una cigarreta
que es fumaria algú d’altre. Fatal, que trist. El que no és una novetat és que
el sexe mou el món o, com a mínim, la meva vida.
Total,
ja està, que no em vull flagel·lar més. Per encendre una cigarreta no passa
res, no va ser ni una calada ben donada, però si que indica que el perill, que
el monstre del Carr, ens sotja.
Per
cert, com us dic portava 52 dies sense fumar, llavors, des de la calada, he de
començar de nou el compte? És a dir portaria ara 56 dies sense fumar,
descomptat el de l’incident? O bé he de recomençar el còmput i, per tant, només
porto quatre dies sense fumar?
[@more@]
De Sol només n’hi ha un i d’estrelles moltes. No estic d’acord que tota estrella sigui “un sol”, això va contra el nostre sentir de la llengua, lingüistes, no aconseguireu convèncer-nos. A més seria “un sol” que es diria Sol, què curiós. Entenc que aquesta confusió ve de quan l’astronomia va descobrir que el Sol no era un cos excepcional sinó una estrella més, d’acord doncs en dir que el nostre Sol és una estrella, però no en dir que la resta d’estrelles són “sols”.
Cert que processos d’aquests no són aliens al llenguatge, per exemple quan es fa servir maria per referir-se a dona, potser a la ciutat no ho heu sentit mai, però ma mare, explicant-me una anècdota de quan era petita, em va dir que una senyora li va dir una vegada, per que enfilava l’agulla amb molt de fil: “Això és de maria chocha”, on chocha vol dir bruta i maria vol dir dóna, ja que la Verge Maria és la dona per antonomàssia, per ser la mare de Déu, ja que ser dona és ser mare (realment és un procés de creació verbal magnífic).
Però, de fet, no és aquest el procés que ha tingut lloc quan hi ha qui sosté que totes les estrelles són sols, això és una falsedat. De Sol, n’hi ha un i prou.
*Aquest post va dedicat a l’Anna Argemí, que és qui em va ensenyar que “La veritat és una i la mentida és polièdrica”.
[@more@]
Jo no sóc informàtic ni tinc idea de com funciona Google. Només us puc explicar la meva pròpia experiència personal, que és bastant curiosa.
Ves a Google i escriu entre cometes "j’est un autre" i pitja el botó "Segur que tinc sort", jejeje, apareix el meu anterior bloc, que es deia igual que el present. Si pitges el botó "Cerca" el resultat és que les quatre primeres referències són als meus dos blogs, aquest i l’antic. No és fins la cinquena o sisena posició, segons el moment, que no apareix alguna cosa realment relacionada amb la magnífica divisa de Rimbaud que m’acompanya i m’explica des d’una conferència al Centre de Lectura quan anava a l’institut, farà cosa de 17 anys.
És una cosa que m’ha succeït sense voler. Es veu que la cosa funciona més o menys així si linques una paraula o frase a una adreça web diverses vegades, diguem que qui ho ha fet més vegades des de webs diferents guanya.
Què vaig fer jo i perquè? Quan em traslladava del Blogger al Blocat vaig posar links entre els dos blocs per mantenir la continuitat, ja que és la mateixa obra publicada en diferents editorials.
I així va ser com vaig aconseguir ser el mes xulo del Google, amb molt poc esforç i una mica de vergonya, ja que em sembla una falta de respecte tremenda cap a Rimbaud, que intentaré corregir publicant un post explicant una mica d’ell.
Per cert, fa feredat de veure la íntima relació de la divisa amb els que fem blocs!
Veure això també fa pensar una mica en la seriositat de Google, a mi m’ha canviat el concepte que en tenia.
(Buf! La descoberta d’una falta d’ortografia a la cita qüestiona bastant el contingut d’aquest article. Ja ho aclariré més endavant. De tota manera en teniu un altre exemple si entreu al cercador de Blogger i poseu havaneres, en aquest cas no s’ha aconseguit amb links sinó repetint moltes vegades la paraula. I penseu que el cercador del Blogspot és tecnologia Google. Veure resultats. Veure la primera pàgina que surt.)
[@more@]
Quina ràbia que fa no haver-se aplicat més a les classes de semiòtica. No podré argumentar, però intentaré explicar-me.
Aquests dies he vist el següent missatge: Pensa en Catalunya: Digues no. Dir i pensar son més o menys sinònims, el dir és una expressió del pensament. Si penso en/dic Catalunya i penso/dic no, penso Catalunya no o No a Catalunya.
Voleu una declaració de principis més contundent?
1979 o futur? no són de la meva corda, però penso que és el millor cartell d’aquesta campanya.
[@more@]
It’s my party
and I cry if I want to
cry if I want to
cry if I want to.
What will you do
if it happened to you?
El que m’agrada de la cançó no és el “cry”, és la rotunditat amb que es fa seva la “party”, és tan seva que fins i tot plorarà, si vol.
[@more@]
No sóc una persona d’aquelles que sap els noms de tots els grups del moment o d’una part completa d’ells, no sé quina diferència hi ha entre dance, bacalao, indie, tecno, house, trip hop etc. Això sí, tinc una certa sensibilitat per la música: la meva.
Fa anys que sé que Antònia Font m’havia d’agradar. Els veia per la tele, cantant, m’encantava cada cançó i el posat que fa el Pau Debon, tan curós. Però com no sóc un melòman, com deia, i també una mica despistat, doncs sempre se’m passava de comprar-me un disc seu.
La maledicció del nostre desencontre es va trencar no farà més de dos mesos amb Batiskafo Katiuskas, no sé com vaig anar-hi a parar però ha ocupat en exclusiva el meu reproductor de música i a partir d’aquí em vaig comprar les entrades pel concert de dijous passat a l’auditori. Es complia així una coincidència còsmica necessària i es reduïa l’entropia de l’Univers, no?
Dijous vaig anar al concert. Em va agradar moltíssim. M’ho vaig passar molt bé. No sé si l’Auditori és el lloc ideal per fer aquest concert. Té un avantatge: els sents cantar a ells, cosa que és molt d’agrair en un concert pop. Però també té un desavantatge: no és el lloc ideal per posar-se a ballar. Ja ho vam dir que els hem d’anar a buscar a alguna festa major, ideals. Anem a Sant Cugat el dia 28 de juny?
Dues cançons. D’una banda van obrir el concert amb la cançó que més m’agrada Bamboo, és pot demanar més?, més sensibilitat?, més tendresa? D’altra banda Viure sense tu, que és del 1998 i de la qual recordava trossos perfectament, per que és perfecta, d’haver-la sentit aquell any i que em vaig posar a cantar passionalment. Si al final vam poder ballar una miqueta, ens vam posar tots dempeus i quan ens va dir “Vos vull sentir”, també vam cantar. TOTAL.
*Des d’aquest enllaç us podeu baixar quatre cançons de manera legal.
**La foto no és de l’Auditòri.
***Altres números 1: Hope there’s someone d’Antony And The Johnsons , Cayéndose de Nubla i El día de la mujer mundial de Calamaro.
[@more@]
Recentment, un amic, que treballa a Turisme de la Generalitat, m’ha passat un informe del Departament de Comerç dels Estats Units, que havia de ser confidencial, però que per error es va penjar a la web d’aquest departament i hi ha estat penjat durant setmanes sense que ningú se n’adonés.
L’informe parla de la situació i el futur del turisme al món i, la veritat, a mi que no sóc del sector, m’ha semblat bastant pesadet, a més són 1974 pàgines (que, evidentment, no m’he llegit).
Però, al final, hi ha un apartat molt interessant sobre possibilitats de futur on diversos especialistes de la OMT parlen de les possibilitats de futur d’un turisme de masses de viatges en el temps i encoratgen investigacions urgents en aquest sentit. D’altra banda, consultat el Pentàgon al respecte, ha desaconsellat totalment qualsevol investigació que vagi en aquest sentit.
L’informe planteja diversos problemes de treballar amb grans masses de turistes que es moguessin pel temps. El més interessant, per la solució que han plantejat, és que si hi hagués un error en un transport i el viatger del temps aparegués en un lloc on hi hagués matèria moriria, és clar, però, si aparegués just en el lloc on hi hagués un altre turista temporal com ell, el viatge d’aquest segon es veuria anul·lat i se’l retornaria al punt d’inici. Es veu que, al tornar al temps d’inici per l’anul·lació del viatge, se li ampliaria el temps viscut, no hauria sortit mai de viatge, però en canvi en tindria l’experiència, així com també la tindria la gent amb qui hagués estat en contacte durant el seu viatge temporal, però el viatge no hagués existit mai realment.
La solució que han plantejat, tan típica de la idiosincràsia de la aquella gent, és que en els tempoports hi hagués uns serveis de reprogramació neuronal per a tempoviatgers on s’esborrés el viatge, si fos necessari de forma quirúrgica, ja que es veu que un 7’28% de la població té resistència als mètodes de reprogramació no físics coneguts en l’actualitat i, segons l’OMS, no es preveu que amb mètodes desenvolupats d’aquí al futur s’aconsegueixi d’abaixar aquest percentatge més enllà del 4’67%.
A mi aquests serveis de reprogramació neuronal per a tempoviatgers m’han fet l’efecte d’una mena de Guantànamo pijo.
M’ha deixat flipat el tema.
[@more@]
(La foto és Con las curvas a otra parte, de La señorita Cruz)
Una cançó magnífica: Hope there’s someone d’Antony and the Johnsons. 😉
La Señorita Cruz és un encant i al seu xicot, que es guapíssim, no li acaba de fer el pes que jo deixi comentaris afectuosos al fotolog d’ella.
Doncs La Señorita Cruz ha fet un vídeo que es diu Joy Searching que es podrà veure al Festival de Minimetratges Funció Vídeo. A mi m’ha encantat.
Funció Vídeo es presenta, del 15 al 17 de juny del 2006, al Centre Garcilaso de Barcelona, C/ Juan de Garay 116-118 (parada de metro Sagrera de les línies blaugrana).
I dissabte 17 de juny anirem al Miscelánea, que es troba al C/ Guardia, 10 de Barcelona (parada Liceu de la línia verda), a celebrar tot el que haguem de celebrar.
Molta sort senyoreta Cruz.
[@more@]
