jestunautre

Avui he anat al TNC a veure Divinas palabras de Ramón María del
Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional. L’espectacle dura dues hores i no
se m’ha fet llarg, la qual cosa vol dir que era bo (ja us explicaré un dia la
meva teoria de amb noranta minuts n’hi ha
prou per explicar qualsevol història).

La posada en escena i els decorats realment
molt bons. Un plaer veure 22 persones sobre l’escenari, si no és que m’he
descomptat. Els actors molt bé, posant-ho tot de la seva part. La gent ha aplaudit
molt intensament durant un temps que no s’adeia amb la intensitat de
l’aplaudiment, massa breu.

Tot estava molt bé, però res d’excepcional en
la història. Que m’explica el senyor Valle-Inclán? No ho pillo. Jo he vist un
espectacle interessant i entretingut, però ni m’ha causat repulsió com The Baby of Macon de Peter Greenaway, ni
l’angoixa que em va causar Revolta de
Bruixes de Benet i Jornet o la passió morbosa de Who is afraid of Virginia Wolf? d’Edward Albee. Però com a minim
aquesta vegada ho he entès i m’he entretingut, no com quan vaig veure Tirano Banderas pujat en uns cavallets
de fira.

Podríem resumir-ho així: un gran text que no
parla gaire.

(Gràcies Jordi: m’ho passat molt bé.)

[@more@]

Tweet

La veïna del quart cinquena

Que tenia un amor en cada puerto

Es pixava a la tassa del vàter dels Camps Elisis

De manera totalment passional

Y partió para las Américas.

[@more@]

Tweet

Saps que vol dir GLBT?

Girona Lleida Barcelona Tarragona

Gai Lesbiana Bisexual Transsexual

Curiós.

[@more@]

Tweet

Després
de tres anys de viure bé, amb una jornada de 27’5 hores setmanals demà començo
a treballar fent jornada completa. És cert que també em ve de gust, bàsicament
perquè em suposarà majors ingressos, però mira, també se’m fa una mica costa
amunt, després de tres anys.

És
com quan li comentava a ma mare que què li semblava si aquest estiu em buscava
alguna feina per l’agost i em quedava sense vacances per sanejar una mica la
meva economia. Jo s’ho plantejava com dient, vols dir que ho podré aguantar
això d’un any sense vacances, no serà molt perillós. Ella em va contestar,
home, no sé, jo no en vaig fer mai de vacances… Exagerava una mica, un any si
que en va fer!

I
és que la gent jove tenim una relació amb el treball molt diferent de la que
tenen els nostres pares. Els que estem en la trentena sentim alguna cosa així
com una “ètica del treball” i encara hem sentit que existeix gent que s’ha
jubilat a l’empresa a la que va entrar amb catorze anys però sabem, per experiència,
que aquest no serà el nostre cas. El món laboral dels que estan en la vintena
consisteix en ETTs i precarietat laboral, el mateix sistema ha propiciat la
seva inestabilitat, el jovent no sent la més mínima fidelitat per la seva
empresa i això facilita molt la mobilitat.

[@more@]

Tweet

Un
amic que no té un bloc, però que també és bona persona, em comenta que hi he de
posar més fotos, “hi has de posar més fotos al teu bloc”, em diu. Mira que bé!
No és un suggeriment, ell opina que he de fer-ho. Suposo que quan ho diu pensa
en els meus lectors i en que la gent no s’avorreixi quan visiti el meu bloc.
Perquè la gent s’avorreix quan no veu imatges, això està clar. O potser és
perquè ell es dedica a la imatge.

Doncs
mira, jo no sóc fotògraf, ni tan sols tinc càmera de fotos, quina vida ascètica
porto, tu! I d’altra banda tampoc em regeixo per les normes de la ciència
periodística, no necessito il·lustrar, decorar ni exemplificar.

Així,
quan poso una foto és perquè vull i quan no en poso és perquè jo sóc escriptor
i no necessito adornar cadascun dels meus textos i fer-vos-el menys avorrit.

[@more@]

Tweet

Mireu quina bajanada se m’ha ocorregut avui pensant en l’Estatut.

Hi ha qui diu que l’Estatut que teníem abans té més legitimitat que el que tenim ara, basant-se en el número de gent que va anar a votar aquell i el número de gent que ha votat aquest. Però si considerem la gent amb dret a vot que està viva en aquests moments, veurem que molt probablement l’Estatut que teníem abans tenia molt menys suport de persones vives actualment que el que tenim ara. No sé si m’explico. Algú s’anima a treure’n els números?

I, us ho dic seriosament, espero que aquest sigui el darrer comentari poca-solta o brillant que jo faci sobre l’Estatut.

[@more@]

Tweet

Avui
intentaré ser objectiu, cosa que no em sol treure la son quasi bé mai.

Baixava
Passeig de Gràcia i em trobo a la cantonada amb la Gran Via, on hi ha el Zara, una
petita parada de Convivencia Cívica Catalana (fixeu-vos que el seu nom és en
castellà, però que està molt ben trobat, ja que l’única diferència amb el seu
homònim català només diferiria en l’accent a afegir al “Convivència”) recollint
signatures per la seva campanya “En castellano también”. La parada l’atenen una
senyora i un senyor d’avançada edat, jubilats potser.

En
això que passa un noi jove entre la senyora i un noi al qual aquesta li està
demanant la signatura, i el passant els diu baixet: “Feu fàstic” i continua el
seu camí. A les quatre passes es gira i es dirigeix al senyor que hi ha darrera
el taulell i li demana: “Vosaltres us ho creieu això?”, la veu li tremola. El
senyor no l’entén i li pregunta que ha
dicho i ell li demana de nou “¿Que si os lo creéis esto?” I el senyor comença a dir
que ell està exercint un dret constitucional i el noi li diu que no li està
preguntant això, que el que li pregunta és si es creu el que diuen i que si
l’han d’atacar passa de la conversa. Llavors la senyora es dirigeix al noi i li
diu, perdona, tu ens has dit “feu fàstic”. I llavors al noi li canvia la cara,
es posa vermell i diu que és cert i demana perdó. La senyora l’agafa de la mà i
li diu “No tienes que pedir perdón, si tu no eres así…”, el noi quasi bé arranca a
plorar i deixa anar “Merda de país!”, la senyora encara el reté agafat de la
mà, ell es disposa a marxar i la senyora li envia un petó volat amb la mà.

Doncs
que voleu que us digui, que estic d’acord amb el noi: merda de Catalunya, merda
d’Espanya, merda dels dos nacionalismes, merda dels que es fan dir no-nacionalistes
i merda de polítics que fan créixer la crispació social, que atien el foc de la
intolerància, que s’aprofiten dels nervis i frustracions dels ciutadans per
utilitzar-los i dirigir la seva atenció a problemes que no existeixen per tal
que no vegin el que realment importa.

[@more@]

Tweet

Un soneto me manda hacer Violante,

que en mi vida me he visto en tal aprieto;

catorce versos dicen que es soneto,

burla burlando van los tres rimando.

Això
és el primer quartet d’un sonet d’entreteniment de Lope de Vega solucionat magistralment,
segons diu per que una dama li ha demanat un sonet.

M’ha
vingut al cap per que una dama m’ha demanat “la sal rosa de l’Himàlaia, què en
té d’especial?” degut al meu darrer post. La veritat és que em sembla una
empresa considerable respondre. Però intentem-ho.

Per
començar la sal rosa de l’Himàlaia és d’un color rosa salmó pàl·lid, amb uns
pocs, molt pocs, punts de taronja o vermell, així, per començar és bonica i, a
la cuina i a la taula, això és important, no tot és el sabor.

També
la textura és diferent, els grans són petits i molt solts, no s’empedreix i, si
ho fa, és molt fàcil retornar-la al seu estat solt. També el tacte és important
quan mengem.

El
seu sabor és més delicat que el de la sal convencional, menys agressiu, menys
salat, diríem i més matisat, a banda d’aportar salabror aporta sabor, com
ocorre amb els bons pebres, que a banda d’aportar picor aporten un sabor
particular.

La
que jo tinc és de la marca L’Himalayen i ve en un potet de quart de quilo amb
una cullereta de fusta molt mona. En l’etiqueta els seus venedors diuen que
Fruit dels antics mars dessecats fa més de 200 milions d’anys i verges de
qualsevol contaminació, L’HIMALAYEN^© es va formar al si de les
contraforts de l’Himàlaia. La seva puresa es tal que podem parlar de “retorn
als orígens de la sal”.

I també que L’HIMALAYEN^© s’ha alimentat de
les infiltracions minerals del magma que l’han enriquit de minerals i
oligoelements durant milions d’anys. Els seus cristalls pintats de rosa i la
seva incomparable granulometría la fan autèntica i proven el seu contingut en
ferro identificant així la seva procedència. El seu delicat i subtil sabor
cruixent [sic.] serà la delícia dels seus aliments crus o cuinats.

Finalment,
podem dir que és molt cara, en comparació amb les sals convencionals, i és per
això que quan anem a casa d’algú que té sal rosa de l’Himàlaia sabrem valorar
que és una persona molt exquisida i que es pot permetre aquestes frivolitats,
un esnob, vaja.

[@more@]

Tweet

Són tan diàfanes, de vegades les portes del
plaer! Tot i que ja sé que la felicitat hi fa molt.

El meu dinar d’avui:

Un tall de salmó amb enciam. Deliciós!

He agafat una bona rodanxa de salmó congelada
i l’he posada al microones, l’he descongelada i després l’he cuita durant dos
minuts, just abans que el taronja es convertís en el color que comunament
anomenem salmó, un rosa pàl·lid i
blanquinós. Un cop cuita l’he salat una miqueta amb sal rosa de l’Himàlaia.

He agafat un enciam d’aquests de arrissats,
que són verds a la base però que a la part de dalt són d’un color morat, crec
que en diuen francesos o frisé. L’he
tallat, l’he netejat bé i l’he amanit amb oli d’oliva verge extra (que és
l’únic que faig servir, sigui pel que sigui, tot i que val a dir que no
fregeixo), amb sal rosa de l’Himàlaia i amb una glàssa de vinagre balsàmic de Mòdena.

D’acord, els condiments són de restaurant que
cobra el cobert, però el plat és salmó amb enciam i grau de dificultat de la
preparació 0’5.

He dinat com un rei i havia de compartir-ho,
per que sempre fa mandra menjar sòl, no compartir el menjar.

Gràcies i bon profit a vosaltres també!

[@more@]

Tweet

http://84.40.3.164/

Gràcies Javi.

[@more@]

Tweet