11 (Pour aujourd’hui)

– Explico una història i em deixen amb la
paraula a la boca

– Fumo molt

– Truco al Carlos però està a Alacant

– Avui menjaràs lassanya i el darrer tros de
pastís de Nutella (D’acord)

– Demà he quedat, pel matí i per la nit, amb la
Gemma i amb el Kayetan

– Esborro el telèfon del Gabriel (ho sento,
però no t’entenc)

– Envio un missatge però no el veuen
fins que no és massa tard

– La meva veïna em diu que és sexòloga

– Un entrepà de brie, nous i dàtils, una canya
i soledat

– No recordava que em quedaven 500 € al banc

– Un petonet, Vanessa

[@more@]

3s comentaris

L’últim dia

Demà és un dels meus últim dia. Demà serà el darrer dia que treballaré a la meva feina actual. Avui ho he tancat pràcticament tot, així que no em queda gaire res a fer allà, a banda del clàssic email acomiadant-me. Però hi aniré, crec. Hi he passat els darrers tres anys i quatre mesos. M’hi he arribat a emprenyar com una mona: com pot ser que les empreses vagin tan malament! Que poc que ens queixem els clients! Suposo que tot pot anar pitjor, sempre. M’encantaria fer un acomiadament amb terrabastall, posant tot de coses al seu lloc i que algú vingués i em digués: Abis, això no es fa i tu ho saps. I jo li diria: Ho sé, però se me’n fum, que pensin que han fet bé deixant-me marxar, que pensin que ara estaran més tranquils. Però no passarà per que seré bona minyona, bona minyona. Que també sé ser-ho. I no ho faré, per que a mi la casa m’agrada, malgrat que jo a la casa no li hagi agradat o no m’hagi donat pista per créixer. Però, també ho entenc, tu canviaries de departament el teu millor venedor? Modèstia a part, que és una cosa que no tinc, per que sé veure el que faig bé i el que faig malament i per que el números canten. En fi, Serafí. No serà com l’últim dia a l’hotel, però tindrà alguna cosa d’especial, per que jo, ni que no us ho cregueu, aquesta casa me l’estimo i a vosaltres, doncs més.[@more@]

2s comentaris

Un bar a Barcelona

Les
gents que j’aime
, al carrer València 286 (entre
Passeig de Gràcia i Pau Claris).

[@more@]

2s comentaris

Alls

Heu tastat mai els alls blancs en oli d’oliva?

Es tracta d’un aperitiu deliciós i viciós. Jo
quan n’obro un pot no puc parar, m’encanten. I no, no tenen res a veure amb els
alls en estat natural, no deixen mal alè, tenen una textura molt agradable i un
sabor exquisit. De veritat, us recomano que els proveu, si us agraden les
olives, els cogombrets, les banderilles… I si no us agraden també, per que
tenen alguna cosa en comú amb tot això (el vinagre?) però alhora són molts
diferents. Si aconseguiu de vèncer la repugnància que sé que sentiu en un
primer moment, m’ho agraireu, ja veureu…

[@more@]

1 comentari

La banda sonora de la meva vida

Jo sóc d’aquests que quan agafa un disc no el
deixa anar fins que l’avorreix.

El grup que ara mateix ocupa el número 1 és Antony and the Johnsons. Els vaig
descobrir en un fòrum que freqüento on la gent penja cançons, un dia me’n vaig
baixar un grapat i hi havia Hope There’s
Someone
, magnífica, esplendorosa, una evidència musical, una necessitat
existencial… Després vaig descobrir altres peces tan imprescindibles com
Cripple
and the Starfish
, ****** in My
Heart
(
ho sento, no vull posar aquest nom al meu bloc), For Today I am a Boy, Twilight,
Atrocities, buf, totes. Els textos em roben el cor: “
I’m very happy, so please hurt me.”
o “
One day I grow up, be a
beautiful woman. But for today I’m a boy…
”.

El meu número dos és Antònia Font (Ahir vaig anar
al concert: TO-TAL!). Fa un grapat d’anys (1998?) vaig sentir la magnífica Viure
sense tu
, que em va cridar l’atenció, però em vaig despistar fins la
publicació de Batiskafo Katiuskas. Buf, jo, quan em perdo, em perdo bé. Vaig
anar-los veient, però mira, no em decidia. D’Antònia Font hi ha coses tan
tendres com Bamboo (m’encanta la veu del Pau Debon) o amb la força
estranya d’Armando Rampas, i també Patxanga, Vos estim a tots
igual
, Wa Yeah!, i més, i més. Dues floretes: “Què és una guerra
civil? Me deixin tranquil” o “Sa vida és només patxanga.”

I en el número tres tinc a Astrud. Gràcies a una
visita que vaig fer a ca la Júlia, en la que vaig descobrir Todo nos parece
una mierda
que no me la va deixar acabar per que ella ja sap com sóc…
(Volia dir que em veia un pel depressiu.) També em va posar La boda, que
em va fer partir de riure. Després han vingut tantes: És que sí
(magnífica cançó en català que havia de representar Andorra a l’Eurovisió, K
FORT!), Lemongirl o Chico del siglo XXI. Dues perles: “
…but there’s personal life in everything I write.” (coses
meves) o “
Videoarte no es una opción
sexual
”.

[@more@]

Comentaris tancats a La banda sonora de la meva vida

Tornar a cuinar

Avui he tornat a cuinar. He tornat a cuinar
alguna cosa, diguem-ne, seriosa, un arròs amb sèpia. Veurem davant els fogons,
tallant la sèpia i fent el sofregit m’ha fet adonar-me’n del temps que fa que
no cuinava. Tampoc és que fos una cosa molt complicada, però quin goig feia la
paella. M’ha quedat força bé. Mira, estic content.

[@more@]

4s comentaris

Jo sóc així

T’ho regalo tot, però no em demanis res. [@more@]

2s comentaris

Soledat

Miro el telèfon mòbil, les llistes de trucades
recents, perdudes, emeses i rebudes, penso en els missatges que m’han enviat
darrerament, els missatges que hi ha al contestador, els emails que reclamen la
meva presència, la gent amb la que podria quedar d’aquí a cinc minuts, si els
truques, per fer qualsevol cosa, en el meu germà que està camí d’Amèrica, en la
meva mare que estaria encantada que agafés un tren i em presentes a casa, penso
que podria connectar-me al messenger per xatejar una mica, que podria anar a
qualsevol lloc i conèixer gent nova, en els coneguts que em vaig trobar ahir a
la nit, els companys sexuals esporàdics o aquells amb els que repeteixo de tant
en tant, sense compromís, els blocs que visito assíduament, els que visiten el
meu bloc…

Però em sento sol igualment.

[@more@]

2s comentaris

Pornografia

Sterne: “Ja no podem ensenyar res, senyora,
que valgui la pena d’ocultar.”

[@more@]

2s comentaris

Salut Catalunya

El Departament de Salut de la Generalitat de
Catalunya publica un “Informatiu” que es diu SALUTcatalunya (per cert,
Catalunya en minúscules, coses del ser
modern
). Tinc a les meves mans el número 33. La Consellera Marina Geli hi
surt en 20 fotos d’un total de 36. Un 56 %. Moltes de la resta de fotos són
purament il·lustratives, d’arxiu (unes mans clavant una agulla
d’acupuntura…).

Està molt bé.

PROPAGANDA (que paguem nosaltres).

La mateixa opinió em mereixen les revistetes
que em fan arribar mensualment la Generalitat, l’Ajuntament i el Districte.
Aquesta setmana les he retornat totes.

Ja no visc aquí.

[@more@]

3s comentaris