jestunautre

Ja ho sabeu que m’encanta dir les coses pel
boc gros. I ahir quan vaig arribar a casa i vaig escriure el post, ho sentia
així i no me’n penedeixo. Però avui, veient els vostres comentaris me n’adono
que en vaig fer un gra massa. De fet el text d’ahir m’encanta, especialment el
darrer fragment, sense comes, escrit arrauxadament. Ara bé, avui no li diria, a
la persona a la que anaven adreçades aquelles paraules, res de tot el que vaig
escriure. Que, si hagués estat una conversa, tampoc me’n penediria d’haver-les
dit. Però avui entenc el que va passar d’una altra manera: a mi m’agrada
encendre’m i hi ha gent que gaudeix veient-me encès. I, bàsicament, això és el
que va passar. Però els jocs quan surten bé són molt divertits, però quan fallen
poden carregar-se coses. I això és el que podia haver passat ahir, però, per
sort, avui he reflexionat i tot ho veig diferent. Aquesta és una de les meves
virtuts, que me’n puc riure obertament del que ahir em vaig prendre
seriosament.

[@more@]

Tweet

Doncs xapa la boca.

Darrerament a la gent li ha donat per comentar
com sóc i, us ho garanteixo, no hi ha res que m’agradi més que sentir parlar de
mi, però no, no els ha donat per parlar de mi, sinó per comentar, per deixar
anar el primer comentari estúpid que els vingui al cap. No explicaré que n’hi
ha que em troben bocamoll o d’altres que em troben vulgar, ja que potser
llegeixin aquest post. Explicaré el que m’ha tocat els collons aquesta nit: que
si m’he de relaxar, que si estic espitós, que si vaig a cent… Mira, no em
coneixes, així que deixa’m en pau, i si tu tens el bioritme d’una marmota o un
peresós i sang d’orxata, doncs et fas fotre, que pots ser molt guapo, però si
et punxen no et treuen sang. Així que deixa’m a mi que vagi a cent o com em doni
la gana pel món que jo no t’he demanat permís ni t’he de donar explicacions,
que jo sóc responsable dels meus actes i no en faig responsable ningú d’altre.
Oi? Doncs punt i a part.

[@more@]

Tweet

Avui la Vanessa i el Rubén es casen. Acabo d’arribar
a casa. Què seria un divendres si no sortís. Però demà em posaré el meu vestit,
la meva camisa i la meva corbata i seré a la teva boda, a apurar la barra
lliure! Fins al final! I, evidentment, per celebrar aquest gran dia. I no,
Vanessa, ja està bé, no pot ser que estiguis llegit això el dia de la teva
boda.[@more@]

Tweet

Totes les bruixes d’aquest món perdut

són en el cel bretó, que en desvaria;

l’aigua bruny, delerosa, el punxegut

capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;

es nega Niça d’aiguarells en doina.

Milers d’esgarrifances d’un moment

punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L’aigua podreix els carrerons malalts;

gorgolen per cent becs les catedrals.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,

veu solament alguna mà que es mou

fregant un vidre de finestra. Plou

a totes les estacions de França.

[@more@]

Tweet

Doncs sí Senyor!, penso tornar a parlar de la
meva experiència de Passeig de Gràcia. Malgrat que els meus amics ja em mirin
malament cada cop que dic Passeig de Gràcia. I és que després de quatre anys
potser se m’acabi aviat, no sé, ja veurem, continuaré informant al respecte.

Avui pujava el Passeig, somrient, a la meva,
com sempre, però era un dia d’aquells en que estic exultant, exagerat, que m’encanta
pujar-lo i en soc plenament conscient.

Abans d’agafar el tren havia vist en un quiosc
una col·lecció de llibres sobre la filosofia
oriental, en la qual n’hi ha diversos dedicats al budisme i al zen. I resulta
que tinc un amic que s’hi ha aficionat bastant, especialment a la meditació
zen, i que m’explica com es fa, etc.

I he pensat, això meu del Passeig de Gràcia,
no deu de ser algun tipus de meditació? Doncs potser sí. No ho sé. Sempre
lligada a un espai real i alhora simbòlic, amb un pensament recurrent: sobre el
moment present (el present a curt termini i també el moment) i lligat a un
sentiment o emoció: la felicitat. Alguna cosa com “el Passeig de Gràcia em fa
adonar que ara sóc feliç” o “utilitzo el passeig de Gràcia per adonar-me que
ara sóc feliç”.

[@more@]

Tweet

Algunes cosetes que n’he dit a
d’altres llocs

Puck, a No emotion, no pain,
va publicar dos posts amb el suggeridor subtítol de “Voluntat de submissió”,
llàstima que no s’animés a publicar més, per que les seves reflexions sobre la televisió de Catalunya i
el Harry Potter
prometien molt. El meu comentari va ser: “Doncs
sí senyor! Give me more, give me more, que m’encanta… Canya contra Catalun-ya
també.” Però no n’hi va haver més…

Al principi de la campanya, al
bloc del Xavier,
es va parlar de canviar o modificar el títol de la mateixa, aquest va ser el
meu comentari: “Penso que és millor
mantenir la proposta original que el títol sigui sempre "Jo també vull un
estat propi" que farà més reconeixible la campanya com una unitat. Per
exemple a google
li serà més fàcil comptar quantes pàgines s’han fet ressò de la campanya. Si
posem títols diferents haurem de fer més cerques al google
per saber com ha anat. Modestament. Abis.”

La meva adhesió, feta al bloc del
Xavier, mentre es
parlava del títol de la campanya i “d’un estat per a quin territori” la vaig
fer amb el següent text: “M’hi afegeixo. Jo ho faré també. Vull fer-ho i estic preparat per fer-ho. No accepto
tot el teu text com un dogma, però tampoc cal, oi que no? I amb el tema dels
Països Catalans, buf, deixem el temeta, no?, no en tenim prou amb les nostres
pròpies misèries que hem d’anar a furgar en les alienes? Mireu, l’imperi es va
perdre, per això plorem, oi? Doncs deixeu les excolònies tranquil·les. De Salses
a Guardamar i de Fraga a Atenes
o Neopàtria!” Que va rebre el següent amable comentari de la Conxa: “Des de la colònia valenciana.
Delicat és el tema de les colònies,
perquè hi ha gent, com jo, que s’adhereix sense pensar-s’ho a la iniciativa, i
altra que està a anys-llum d’entendre propostes d’aquestes. Millor si la
metròpoli no fica el nas on no li demanen. Ja farem el que podrem des de la
perifèria. Felicitats per la iniciativa, Xavier”. Al qual vaig respondre: “Des
de la perifèria del centre. Hola
Conxa, Espero que es noti que el meu comentari era irònic. Precisament jo el
que vull dir és que el tema Països Catalans l’hauríem de deixar estar una mica
des del Principat. Que hem de deixar a la resta de territoris que es defineixin
per si mateixos. Que no ens hi hem de posar. I que de vegades lo de Països
Catalans em sembla una mica imperialista quan es diu des del Principat. Oi?
Amatentment”. Finalment, el comentari d’adhesió va rebre la confirmació del
Xavier i se la vaig agrair, al fil del que es comentava al seu bloc, així: “Gràcies.
Ja m’ho pensava, lo del dogma. I moltes
gràcies a tu per endegar la campanya. I gràcies per enllaçar-me. Jo he
copiat el teu post de la proposta i t’he enllaçat al meu bloc. De mica en
mica… La gent que no veu la seva utilitat, doncs no la veu, que hi farem!
Visca l’espoli fiscal i la seva ocultació!”.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

Catalunya respon:

He decidit que tot depèn de mi, que el que em passa i el que penso són
una mateixa cosa (una mateixa cosa). Cada matí faré que surti el sol i que es
faci de nit a la nit i que tu m’estimis ara. Sí, ara és que sí. És el que sento
(ho sento). N’estic segura. Sí, jo crec que sí. Quan més hi penso (hi penso),
més convençuda. Surto al carrer i és que sí. Parlo amb la gent i és que sí.
Obro finestres i és que sí. Moc la cadera
i és que sí. Pico de mans i és que sí. Amb els ulls tancats, és que sí. Dic tonteries i és que sí. Crido el meu nom
i és que sí. La Bomba Atòmica i és que sí. La Primavera i és que sí. El que em
passa i el que penso són una mateixa cosa (una mateixa cosa). I si després dius
que no tinc raó potser haurem d’admetre que tu que tu ja no existeixes. Sí, ara
és que sí. És el que sento, (ho) sento. N’estic segura. Sí, jo crec que sí.
Quan més hi penso, hi penso més convençuda.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]És la lletra d’una cançó d’Astrud.

Tweet

Entra Espanya cantant:

A que no… a que
no te vas. A que no te atreves a marcharte para siempre, como juras que lo
harás. A que no te vas, a que sigues aguantando aquí a mi lado, lo que tengas
que aguantar. A que no te atreves ni siquiera a abrir la puerta, por si yo no
te reclamo, y te tienes que marchar. A que no te vas, a que no te vas, a que no
te vas, a que no te vas, a que no te vas.

A que no te vas,
a pesar de lo que sabes que yo hago, a que no te vas. Porque en realidad, tú
prefieres estas cartas que te he dado a quedarte sin jugar. A que se te olvida
en un momento lo que dices, y me besas como un loco, y me vuelves a besar… A
que no te vas, a que no te vas, a que no te vas, a que no te vas, a que no… a
que no te vas.

A que no te vas, a
que sigues como un perro aquí a mi lado, hasta que yo diga ¡ya! Porque en
realidad vives por mi amor obsesionado, y no puedes renunciar. Y aunque siga
siendo como ahora y siempre he sido, como tú me has conocido, porque no quiero
cambiar… A que no te vas, a que no te vas, a que no te as, a que no te vas, a
que no… a que no te vas.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]A que no te vas és una cançó de Rocio Jurado.

Tweet

No el
tindrem mai

Des del primer moment de la campanya (el
26/08/2006), jo sóc dels que s’hi va apuntar, al bloc del Xavier Mir, tot
dient:

Jo ho
faré també. Vull fer-ho i estic preparat per fer-ho. No accepto tot el teu text
com un dogma, però tampoc cal, oi que no?
I amb el tema dels Països Catalans, buf, deixem el temeta, no?, no en tenim
prou amb les nostres pròpies misèries que hem d’anar a furgar en les alienes?
Mireu, l’Imperi es va perdre, per això plorem, oi? Doncs deixeu les excolònies
tranquil·les!
De Salses a Guardamar i de Fraga a Atenes o Neopàtria!

Com altra gent que s’afegia a la campanya,
quasi posava més èmfasi en el que me’n separava que en el que m’hi unia. Va
haver-hi gent que es va posar a discutir quin seria aquest estat. Si es diria
així o aixà. Quins territoris comprendria. Que posava l’accent en diferències
de terminologia, de partit… Es feia festa grossa quan s’hi afegia algú de
cert partit i es trobava a faltar gent de tal altre partit. Es va discutir si
l’eslògan era bo, si s’havia de canviar. Tothom expressava les seves reserves,
les seves diferències. Cadascú demanava un estat propi quasi que per ell sol.

I què? Doncs que, com diu una bona
amiga: això no pot anar. Que aquí no hi haurà estat propi, ni Dios
que lo ha visto, que deia l’altra meva avia, que era andalusa i que mai va
dir un mot en català.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

L’espoli
fiscal no és el motiu

Em fa l’efecte que l’argument més de moda per
dir que Catalunya vol la independència, que vol un estat propi, és l’espoli
fiscal. És un bon argument, però és un argument fals i trampós.

És un argument fals per que si Catalunya vol
ser independent, si vol un estat propi, és per que els seus ciutadans se saben
una nació, noten que són una nació, ho senten i no els arrencareu d’aquesta base. I com que els catalans saben
que són una nació i se senten una nació i hi ha una teoria romàntica que diu
que cada nació ha de tenir el seu estat, llavors els catalans volen un estat,
per que la nació ja la tenen. Aquest és el motiu pel qual els catalans volen un
estat propi, per que són una nació. “A
rose is a rose”, va respondre Gertrude Stein quan li van preguntar per
aquest afer.

És un argument trampós per que el que pretén
és pujar-se a la barca de la vulgaritat discursiva del PP. L’argument de l’espoli
fiscal ve a dir: Voleu continuar sent
cornuts i pagar el beure? Mireu com ens insulten mentre nosaltres paguem els
seus hospitals, carreteres i escoles. Alguna gent, és clar, respon que no.
I com que els que no són catalans, però viuen i treballen a Catalunya, entenen
tot seguit que estan subvencionant el subdesenvolupament immarcescible
de les Espanyes, que no s’acabarà mai, per que hi ha molts de vots en joc i
està molt bé que et paguin per no fer res, que és clar, si tens ganes de
treballar no et quedes on no hi ha feina…

I, finalment, l’argument de l’espoli fiscal és
un argument bo, per que és un argument útil, lleig per que és fals i trampós,
però útil per que fa que una gent que se li en fot que Catalunya sigui una
nació s’apunta al carro de la independència. I mira, ja som quatre arreplegats
més. I en això consisteix la seva trampa, o el seuenginy.

Jo ho resumeixo així: “Som una nació” 1 –
“Patim espoli fiscal” 0.

Per un
estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet