jestunautre

Voluntat de submissió
i de simulació

Quan una cosa que s’anomenava amb una paraula passa a anomenar-se amb
tres, vol dir que algú amb poques llums s’ha preocupat d’allò que en diuen ser
políticament correcte.

Ara, els trens Regionals de la RENFE es diuen Trens de Mitja
Distància. Els Rodalies segueixen sent Rodalies, ja que la
suburbialitat ni ocupa, ni preocupa. I els que tenen un nom bonic i ampul·lós
són els trens que travessen més de dues regions autònomes de l’estat espanyol:
els Grans Línies (Espanya sempre pretén tenir coses grans, com més grans
millor).

Quan oposem Trens de Mitja
Distància a Regionals veiem que
algú ha pensat en no ferir susceptibilitats a les regions. Quan veus que d’entre
tots els noms possibles (Autonòmics, Nacionals, Interprovincials, Transveguerins,
Pancomarcals…) s’acaba triant una
cosa neutra com Trens de Mitja Distància,
despullada de tota connotació, pura denotació, vol dir que no et volen ofendre,
però no per que Regional sigui ofensiu, sinó per que tu ets susceptible. Vol
dir que et deixen a mitges, que ets dels d’ui-casi… Vol dir que ara que tot
va cap a la integració, tu vols anar cap a la desintegració, com l’Iran, que
també aposta per la seva pròpia unitat però, alhora, per la desintegració, ni
que sigui atòmica.

Doncs així va el país, migrat d’imaginació i preocupat del què diran.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

Teatre provincià de l’absurd a la Capital del Regne

L’acció transcorre a Madrit (digueu-me: Mal
parit!). Un madrileny, un basc i un català esperen algú l’ètnia del qual és
indiferent (digueu-me: Malament!). Estan a la porta d’un bar, a punt d’entrar
(digueu-me: A cagar!). Estant xerrant (digueu-me: Què? La rima et va costant?).
La conversa és en castellà (digueu-me: Ja!).

Un català: Doncs l’única víctima de Terra
Lliure va ser una senyora gran de Montblanc! Jajajaja…

Un basc: Jajaja.

Un madrileny: ?!?!?!

Un català: Home, vull dir que com a grup
terrorista, Terra Lliure deixava bastant que desitjar.

Un madrileny: Però et fa gràcia que matessin
una persona?

Un català: No, el que em fa gràcia és que
només en matessin una, que fos una senyora gran i, a sobre, de Montblanc…

Un basc mira el català com dient: No t’hi
esforcis, no ho entendrà, millor deixa-ho ja.

Un català: Però, no ho entens, Montblanc és
una de les essències catalanes, el lloc on Sant Jordi va matar el drac…

Un madrileny: El que jo no puc entendre és com
te’n rius de la mort d’una dona…

Un català: Però… Que no és això…

Un basc: Deixa-ho ja…

Un català: ?!?!?!

(Buf! Com que sé que cal dir-ho, ho dic: condemno el terrorisme. Però també he de
dir que aquesta frase fa una mica de riure, “condemno”,
com si jo fos jutge.)

Per un
estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi endegada
per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

Aplicant el mètode paranoic crític a la questió de l’estat nacional

Vaig veure el lema d’aquesta campanya i de
seguida vaig pensar en la Reina d’Anglaterra, senyora de les Illes del Canal i de l’Illa de Man, que pertanyen
a la corona anglesa, però no són ben bé Regne Unit, ni pertanyen a la Unió
Europea. No he acabat d’aclarir si són estats independents o estats dependents
o estat lliures associats, llegint la Vikipèdia en anglès. Però la qüestió és
que en el meu imaginari, aquestes illes són propietat de la Reina, no sé si en
la realitat també. I així, en veure la frase jo també vull un estat propi de seguida vaig pensar, mira, com la
Reina d’Anglaterra que en té diversos, ella me’n podria passar un.

També vaig pensar en l’assaig A room of one’s own
que va escriure la Virgínia Wolf. No sé, suposo que serà per lo de les coses pròpies.
El vam veure a les classes de literatura anglesa de la facultat. I ens va fer
molta gràcia, nosaltres amb el nostre puntet masclista. Però la bona senyora
tenia tota la raó. Ella el problema econòmic ja el tenia solucionat, només li
va caler reivindicar una habitació per ella sola a la casa per tal de poder-se
posar a escriure. Què curiós! Ella no parlava de Catalunya, però l’assaig parla
de diners, d’espai, d’independència, de creativitat, d’opressió i d’èxit.
Potser sigui un text bàsic de l’independentisme, del sobiranisme o del que
sigui.

I finalment m’ha vingut al cap una magnífica
divisa del Dr. Josep-Anton Fernandez: Catalunya
serà lesbiana, o no serà.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi
endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

Tres motius pels quals vols un estat propi:

1- El necessito.

2- El vull.

3- M’agrada.

Tres motius que no t’interessen quan penses que vols un estat propi:

1- L’espoli fiscal.

2- La Història.

3- Poder denegar l’entrada al país al Chemari Ansar.

Nom de l’estat que vols:

Catalunya

Territoris que el formen:

El Principat, la Franja, la Catalunya Nord i Andorra. (Balears i València, si volen, també.)

Llengua oficial:

Català

Bandera:

La senyera (quatre barres vermelles sobre fons groc).

Qui i com obtindria la nacionalitat en un primer moment?

Les persones que visquin en aquests territoris en el moment de la independència obtindran de manera automàtica la nacionalitat catalana. Podran manifestar, davant d’un jutge, el seu interès per mantenir la nacionalitat espanyola. Es concediran les mínimes dobles nacionalitats Catalunya/Espanya.

Qualsevol persona amb avantpassats nascuts en els territoris de referència (incloses Balears, València, l’Alguer i el Carxe malgrat que aquests territoris no formin part del nou estat). Qualsevol persona que hagi viscut en aquests territoris. En aquests dos darrers casos, caldrà passar una prova de competència mínima del català.

Relació amb la UE:

No hi entraria directament, només per donar-me el gust de tenir frontera amb duana amb Espanya i França una temporada. Després, és clar, de cap.

Sobre la Vall d’Aran:

Hi faria un referèndum a part per tal que decideixin el seu futur.

Política que adoptaries quan des de Madrid t’enviessin avions plens d’immigrants sense papers:

Ups! Que seriem estats diferents i no ho podrien fer!

Passo aquest meme a Xavier Mir, Williams, Gemminola, Oigrés, Unmiserable, Onix, Puck, Mr Towers (t’atreveixes a fer-ne una emissió de ràdio?). Talla, pega i digues-hi la teva. Vols reproduir el meme però no t’agrada alguna de les preguntes o en vols afegir una altra, doncs tu mateix. Fes-ne una versió.

Per un estat propi!

[Aquesta reflexió és fruit de la campanya Jo també vull un estat propi endegada per Xavier Mir.]

[@more@]

Tweet

Dilluns serà un dia gris. I cada dia que passi
serà una miqueta més gris. És cert que ens hem promès que ens continuarem
veient. I de ben segur que ho farem, com a mínim al principi. És cert que ja
som més amics que companys de feina. La
Nostra Coordinadora se’n va (tu
sempre seràs La Nostra Coordinadora,
ni que al final no coordinessis o ni que ara coordinis a d’altres). Ja ho sabem
que és per millorar i que millor per ella. Però ens fot. Els Quatre Magnífics forjats a base d’inclemències dictatorials i
d’absències en el comandament de la barca de la darrera etapa de La Innominable Menja Canapès (i tot lo
que pilli) patiran coixera, els mancaràs tu. Que sí, que ja som amics, que ja
hem tret el nom de l’empresa que vam escriure al costat dels nostres noms quan
ens vam donar els mòbils… Però ara tu treballaràs en un altre lloc i a mi no
m’agrada el msn. I no podrem anar a
esmorzar, dinar i sopar a l’italià, a veure els nostres dos nens i la seva mama, i a fer un cafè a mitja tarda, ni
em diràs surt a fer una cigarro
(virtual, que fa quatre mesos que no fumo) que et veig molt agobiat. Ni sentiràs de cop i volta
aquell: Que guapa estàs, que de tant
en tant dic jo, així, sense venir a to.

Però deixem-ho córrer, potser és que avui
estic una mica esmarvada.

[@more@]

Tweet

“[…] era la primera vegada que veia a una
persona la professió de la qual
consistís en mentir… apart, és clar, dels periodistes.”

George Orwell, Homenatge a Catalunya.

[@more@]

Tweet

Aquest any, hem vist prendre els carrers de
Barcelona en diverses ocasions: les victòries del Barça, el macrobotellón del Raval i la
manifestació per l’habitatge.

Les més sonades, les que han tingut com a
causant el Barça. Ja sabeu que no sóc gens del futbol, però mira, em va venir
de gust anar-hi. M’ho vaig passar bé veient la gent xutant una pilota el més
alt possible. Però jo vaig anar a veure arribar els jugadors. No vaig “anar a
Canaletes”, on diuen que es van esbotzar botigues, es va robar, etc. Ja
m’imagino els antropòlegs parlant de potalatx
o d’alguna cosa així.

També va haver-hi el mític macrobotellón del Raval que tothom et
preguntava si hi havies anat i si havies vist quanta policia hi havia.

Finalment, vaig ser a la manifestació per
l’habitatge a Plaça Catalunya. La gent, sense conèixer-se parlava sobre l’estat
de l’habitatge al país, molt bé, semblava una àgora grega. Però de policia n’hi
havia poca, dos cotxes quan vaig arribar i cap quan vaig marxar encara aviat.
Això vol dir que als polítics, no és que no els importés, és que se la pelava
sobiranament.

Aquest fet de la quantitat de policia em va
fer pensar quin dels dos actes era més subversiu: el macrobotellón o la
manifestació per l’habitatge. Que els fa més por als polítics que facin els
joves? Què deu ser més progressista? Què hem de fer, doncs, els joves?

[@more@]

Tweet

No us vaig explicar res del meu viatge a Roma
i en canvi no us heu enfadat gens ni mica. Què bones persones sou! Repassant
les fotos he pensat de fer-vos participes d’algunes de les delícies que hi vam
trobar.

Com, per exemple, un Ecce Homo dins una vitrina de vidre, en una església
que duia tiretes als dits:

Una Verge amb el Nen de mosaic que, a sota,
portava les paraules “Ave Maria” escrites en tub lluminós de neó:

Vam descobrir una nova marca de roba pels
nostres armaris, d’aquestes que volen provocar. El noi de la dreta porta escrit
al cul del texà “Hijo de Puta”, evidentment el vam seguir:

Al Vaticà vam trobar un rosari de marietes, de
fet la marieta és l’insecte de la Verge Maria, i d’ella en rep el nom:

I, per acabar, vam trobar una mena de festa
major al barri del Trastevere, on hi havia unes parades que venien uns
entrepans de porca rostida deliciosos, amb la peculiaritat que la porca estava
allà rostida i sencera, sobre el mostrador:

Què si vam veure pedres? Doncs si. Però això
ho podeu trobar en cents de llibres i webs.

[@more@]

Tweet

De vegades me n’oblido que la gent que porto
a casa també hi viu a casa meva, ni que sigui per un moment. L’altre dia vaig
anar a dutxar-me i vaig trobar les quatre ampolles de sabó que tinc a la lleixa
de la dutxa perfectament tapades i alineades. Jo no ho faig això. Ho havia fet
el Príncipe de Beukelaer. Què mono!, vaig pensar. Ell ja no hi era, però per un
moment em va fer companyia. On deu ser ara?

[@more@]

Tweet

Una vegada li parlava a un amic de les meves passions. I ell em va dir:

– Quant a les teves obsessions… – I jo:

– No, res d’obsessions, passions.

Ell em va mirar amb aquella cara d’ai, sí, pobre, i va deixar d’usar obsessions per passions, però se li notava que ho feia sense creure-s’ho.

(Un petit post per l’ onix. M’hi has fet pensar tu en aquesta història.)

[@more@]

Tweet